Justícia? A l'espanyola!

Fran­cesc Homs davant les acu­sa­ci­ons del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal ha actuat amb valen­tia, honor i fent un al·legat per la defensa sobi­rana del Par­la­ment. Siguin o no del seu parer con­cret, els par­tits polítics cata­lans han donat un exem­ple de defensa del valor de la democràcia, de les urnes i dels vots per damunt d'ame­na­ces i diferències entre ells. L'Espa­nya arcaica, la que va dei­xar un lle­gat pro­fund d'into­lerància i exclusió per qui pensa dife­rent, sem­bla pren­dre cos amb el PP, C's i el PSOE. L'enfon­sa­ment del PSC sem­bla inver­sem­blant si no fos que és cert. És una ver­go­nya que té noms i cognoms, encapçalats per Miquel Iceta i la seva cort sucur­sal.

Recor­daré l'arti­cle mai no publi­cat a La Veu de Cata­lu­nya, de Joan Mara­gall de l'any 1909 La Ciu­tat del Perdó. Era la res­posta davant la volun­tat del cor­rupte règim d'Alfons XIII de llarga ago­nia d'exe­cu­tar Fer­rer i Guàrdia, un crim d'Estat. Un assas­si­nat per inti­mi­dar tot­hom davant els fets ocor­re­guts durant la Set­mana Tràgica. Hi hagué el silenci còmplice i impo­tent de la Lliga Regi­o­na­lista, però que com a mínim en va treure el con­junt de mesu­res que pos­si­bi­li­ta­ren la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya. Un exem­ple d'admi­nis­tració, moder­ni­tat i progrés que va ser el millor aval pel 14 d'abril del 1931, pro­cla­mar la República Cata­lana que el cen­tra­lisme atàvic espa­nyol obligà a reci­clar-la, a la baixa, en Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. La població cata­lana ho va accep­tar de bona fe con­vençuda del canvi cap a la democràcia i moder­ni­tat d'Espa­nya. Res no va ser així. Antics repu­bli­cans quei­xant-se de la República, un espa­nyo­lisme galo­pant reta­llant l'esta­tut de Núria del 1932, pre­sump­tes esquer­res aca­bant en mans de l'extrema dreta, Falange i amb els mili­tars sedi­ci­o­sos per la guerra civil. Sem­blant a avui, en antics comu­nis­tes i soci­a­lis­tes davant el procés català. Ara hi ha Europa, democràcia i vots. Les noves gene­ra­ci­ons no accep­ten per res la violència. Només els Cebrián, Vidal Qua­dras i qua­tre nostàlgics recla­men la repressió per Cata­lu­nya. Són els nun­cis de la premsa de la caverna. Aquesta els usa per negar-nos el dret a les urnes. Però fra­cas­sen dia a dia.

On és Miquel Roca, excels pare de la Cons­ti­tució? Aquest silenci és inac­cep­ta­ble. No pot llençar a les escom­bra­ries una tra­jectòria política de tants anys. Si levita per la infanta i la seva innocència, segons els tri­bu­nals, amb el cas del judici a per­so­nes que han seguit la seva petja deu treure foc pels quei­xals. Tam­poc no hi té res a dir, Duran i Lleida? Sé que, de covard, no n'és. Jut­ja­ran Joana Ortega, del par­tit que ell pre­si­dia, i pot callar? Se sent bé amb el seu espe­rit?, com pre­gun­tava Joan Mara­gall.

Es trist arri­bar a la con­clusió que justícia espa­nyola, avui és un oxímoron. El judici, l'Espa­nya del PP, C'S i el PSOE ja l'ha per­dut. Mai no es poden jut­jar els vots i la volun­tat popu­lar, en democràcia.

Sem­bla molt dife­rent però no ho és, a l'Ate­neu Bar­ce­lonès hi ha un exem­ple de democràcia que la Junta de Jordi Casas­sas ha poten­ciat molt. Hi aposto. Opi­nar, votar, així és la vida honesta; mai repri­mir i repri­mir.