Sense fre

La independència ha estat durant molt de temps un somni, un lloc inaccessible situat a l'altra banda d'una muntanya molt alta. Durant tots aquests anys de mobilitzacions ciutadanes –que van aconseguir que la majoria de l'arc parlamentari català se sumés al projecte independentista– hem empès i empès fins a situar el procés a dalt de tot de la pujada. No ha estat fàcil, ans al contrari. Hem tingut moltes dificultats i entrebancs, des de fora i des de dins, però hem aconseguit el que semblava impossible. Ara, estem a punt de donar l'empenta final que farà que el procés rodoli per l'altra banda de la muntanya i que ens porti a la república catalana. Alguns senten les pessigolles a la panxa del vertigen que provocarà la baixada, però no hi ha marxa enrere. Un cop comenci a rodar, no hi ha manera de frenar-ho. L'Estat –que hauria pogut fer alguna cosa per fer-nos canviar de parer mentre estàvem pujant la muntanya– veu amb neguit que ens apropem al punt de no-retorn, i intenta impedir que donem l'empenta final amb totes les males arts possibles: denúncies, judicis, manipulacions barroeres a la premsa afí, i un llarg etcètera. Ho tenim a tocar, sí, però també hi ha el perill d'entrebancar-nos i arribar a la meta plens de ferides i amb algun os trencat. Fem-ho bé, amb la màxima concentració, i conscients que a partir d'aquest moment només depenem de nosaltres.