Espanyolitzar arquitectes

La setmana que deixem enrere ens ha deixat una gran notícia per a la projecció internacional de Catalunya: el premi Pritzker d'arquitectura que s'han endut els garrotxins Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta (RCR). La reacció dels mitjans de comunicació de Madrid ha estat exactament la mateixa que tenen davant dels Jocs Olímpics: si els esportistes catalans que hi participen obtenen medalles passen a ser espanyols ipso facto encara que hagin nascut a Castellfollit de Riubregós, mentre que si es queden fora del pòdium, es lesionen, abandonen o els fan sospitosos, posem pel cas, de dopatge, aleshores a tots els titulars els falta temps per destacar que són esportistes catalans.

Alguns exemples del que hem llegit a la premsa de Madrid aquesta setmana: “España conquista su segundo Nobel de Arquitectura” titular de portada de l'ABC. A La Razón hi llegíem: “Los españoles Aranda, Pigem y Vilalta ganan el Premio Pritzker de Arquitectura 2017”, a Informativos Tele5: “El premio Pritzker, el Nobel de arquitectura, para un estudio español”, RTVE titulava “Los españoles Aranda, Pigem y Vilalta, Premio Pritzker 2017”, i així un llarg etcètera.

Aquesta obsessió per apropiar-se dels premiats, a més de ser una exhibició de nacionalisme tronat, altera el missatge del veredicte del jurat, que parlava textualment de Catalunya com al lloc d'origen de l'estudi RCR. Però, per sort, l'estratègia espanyolitzadora dels arquitectes no ha donat fruit si mirem els diaris internacionals, on no han tingut cap problema a descriure els guanyadors com a catalans. La CNN, The Guardian, The Financial Times, la BBC i Le Monde, entre d'altres, parlaven de “Catalan trio” o “arquitectes of Catalonia” sense cap mena de problema.

Els diaris espanyols han perdut aquesta batalla amb què han convertit el seu llibre d'estil. Però seria injust disparar contra el missatger perquè, en el fons, només apliquen una estratègia compartida pels successius governs espanyols: arrambar amb els mèrits catalans en lloc de felicitar, reconèixer, aplaudir. És un signe més d'actitud colonitzadora.