Cartells electorals

L'únic cop que he par­lat amb el jutge Bal­ta­sar Garzón va ser el juny del 1993 en un tra­jecte d'ascen­sor al Congrés dels Dipu­tats quan va ser ele­git dipu­tat per les llis­tes del PSOE de Felipe González. Garzón va tenir una car­rera par­la­mentària ine­xis­tent. Tot i ser un amant de sor­tir a la foto fugia com gat escal­dat de qual­se­vol peri­o­dista que li gosés pre­gun­tar sobre el seu futur polític al Minis­teri de l'Inte­rior, que dies després va ser per a un altre jutge estel·lar però més dis­cret: Juan Alberto Belloch. En el Congrés el lla­vors dipu­tat Garzón no feia petar la xer­rada amb cap peri­o­dista par­la­men­tari a diferència de la cor­di­a­li­tat de tracte que té amb els com­panys que fan infor­mació judi­cial. A l'ascen­sor vaig pro­var si picava per con­ver­sar-hi: «Soy amigo de un cono­cido suyo.» En va cla­var una mirada de mala llet tot pre­gun­tant «de quién?...». De Car­los Mon­gui­lod, li vaig res­pon­dre. Em va jut­jar amb la seva mirada i tot seguit va can­viar de cara i la seva res­posta em va que­dar gra­vada de per vida: «Sí, lo conozco. Es un tipo muy majo que le gusta su ofi­cio»... Va girar cua i va des­a­parèixer amb els seus escor­tes.

Defensa i li agrada el seu ofici. Això és pre­ci­sa­ment el que reflec­teix el lli­bre Vint-i-cinc anys i un dia que acaba de publi­car Car­les Mon­gui­lod sobre vivències com a advo­cat. Li agrada la noble feina de defen­sar la gent i aquest fet es palpa quan es lle­geix de dalt a baix el lli­bre que amb fets reals explica una part de les seves memòries pro­fes­si­o­nals.

Mon­gui­lod explica que va que­dar parat que Garzón en una con­versa infor­mal li deixés com un drap brut el govern de Felipe González i els seus minis­tres i pocs dies després de la xer­rada Garzón fitxés com a segon de la llista del PSOE.

Hi ha per­so­nat­ges mediàtics que en moments deter­mi­nats són cri­dats a par­ti­ci­par en l'alta política i pocs els que hi fan car­rera. Per això, Laporta s'ho pensa i Garzón va pro­var-ho i en va sor­tir mal­pa­rat tot i que després va pas­sar fac­tura amb els judi­cis dels GAL, etc.

Mon­gui­lod seria ara mateix un bon car­tell elec­to­ral: mit­jana edat, culte, llest, defen­sor de cau­ses per­du­des i sovint gua­nya­des. No li cal viure del sou de la política i és capaç de pujar a una tri­buna d'ora­dors per ser escol­tat i cre­gut.

Té el per­fil per aquell llunyà dia que hi hagi una llei elec­to­ral cata­lana que per­meti unes llis­tes ober­tes en què es pugui pre­sen­tar qui vul­gui. Més difícil seria que pogués encai­xar en algun lloc on no pugui dir el que li surti del cap tal com fa en els Vint-i-cinc anys i un dia, per molt que hagi pre­ser­vat el secret pro­fes­si­o­nal.