La collita en la boira

Entre els diversos fenòmens atmosfèrics i meteorològics, el de la boira —juntament amb el del vent fort— és el més empipador de tots. La pluja, almenys per a nosaltres, els mediterranis —tot i els nombrosos maldecaps que provoca en un país com el nostre, que no hi està gens preparat—, no es desprendrà mai d'aquella aura que tenen les coses inesperades i belles. La neu, més inesperada i bella encara, només és neta quan encara no ha tocat terra (i, tanmateix, quanta de felicitat ens procura, i com ens fa sentir nens de bell nou, com deia un poema de Joan Teixidor!). La boira, en canvi, només confon, refreda els ossos. Pregunteu-ho, si no, als habitants de les planes de Lleida i de Vic, que tant la pateixen i que deuen sentir-la ben lluny dels versos admiratius de Manent: “Llarga com la carena, sobre el riu, / cada matí s'adorm la boira clara.”

Fa poc llegia un dels tres volums de Visions de Catalunya, de Joan Santamaria: concretament, el dedicat a la Catalunya Nova. En viatjar per la Segarra, l'autor constata que “la boira segarrenca és el fenomen més fantàstic i esglaiador del món. Dins d'ella us veieu perdut, ert, anihilat. Tot ho esborra, ho anivella i ho idealitza traïdorament”. Potser referir-se a la boira d'aquesta comarca com “el fenomen més fantàstic i esglaiador del món” resulta un pèl hiperbòlic. Més avall, però, l'autor ens en fa veure les condicions beneficioses: “Allunya les glaçades, arrossa i macera els terrossos i ablana i endolceix de saó les entranyes encrostonades de la gleva. Aquesta fumera mullada que ara fa la terra, a l'abril serà un gai devessall de verdor, i al juliol una grassa riallada de blats i de garberes.” Vet aquí, doncs, algunes raons positives per no odiar del tot la boira.

Xuan Bello, en el seu Història universal de Paniceiros, té un text esplèndid —“Nostra Senyora de la boira”— sobre la qualitat espectral d'aquest fenomen: “És, més que no pas un estat atmosfèric, un sentiment de l'ànima. [...] Oculta el paisatge convertint l'abisme més perillós en un mandrós pujol on es pot descansar.” L'asturià també reporta aquestes paraules delicioses de Dickens, expert en boires londinenques: “La boira, inundant-ho tot, amb meticuloses petjades de gat, conferia als éssers vivents i no vivents una aparença visible i invisible, i ningú ni res no era ni l'una cosa ni l'altra.” Meticuloses petjades de gat... ¿Qui no recorda el cèlebre vers d'Eliot sobre la boira groga que refrega l'esquena als vidres? Hi ha, en la de Londres, la sensació de baf animal. I, en la boira en general, la de la Segarra, per exemple, alguna cosa més literària que no agradable. No, la boira no és un fenomen gaire benvingut. ¿Per què, si no, en català, quan es tracta de deixar enrere una situació enutjosa, l'escampem i no fem servir, per dir el mateix, la pluja o el granís?