Opinió

opinió

Santa Eugènia de Terés (de Ter és)

Extracte de l'argumentari de la Mancomunitat de Santa EugèniaCan Gibert adreçat a la Comissió del Nomenclàtor de Girona perquè la nova frontissa de Santa Eugènia de Ter sigui batejada com a “passeig de Núria Terés i Bonet. Veïna eugenial, educadora i lluitadora”. Eldimoni.com el publica sencer.

Núria Terés escrivia a Eldimoni.com ara fa tretze anys –així ho va recordar el president eugenienc, Ramon Macaya, el passat dia de Tots Sants a la parròquia de Santa Eugènia de Ter– que “davant la possibilitat de nous carrers i places penso –afirmava Terés– que el veïnat hauria de fer propostes. No s'hi val a queixar-se i enutjar-se davant la precarietat de moltes decisions que no sabem mai qui les acaba prenent. No s'hi val a sentir-nos dir que el «poble no sap participar». Potser ens cal fer sentir la nostra veu, insistent, malaia, creativa, estimadora d'un barri que creix i que no es recorda que les dones el van farcint”.

Estava a punt de finalitzar el mes de novembre de 2006 quan a Can Ninetes es reunia per primer cop la comissió tècnica de veïns per al seguiment del disseny de la frontissa de Santa Eugènia sorgida del procés participatiu. Tres propostes consensuades prèviament en diverses assemblees, reunions, mapes, estudis, etc. eren sobre la taula. Cada alternativa tenia un parell de defensors/es. Eren les aportacions de Santa Eugènia de Ter a l'Ajuntament de Girona, a l'àrea d'Urbanisme. Amb diferents matisos cap proposta recollia un vial (ni de serveis) al bell mig del nou espai un cop urbanitzat. Núria Terés codefensava l'opció que aprofitava en gran mesura els vials existents i només creava el tram que permetés enllaçar-los per donar continuïtat al vial.

La veritat és que, actualment, la nova frontissa la pentina una clenxa de quitrà al bell mig, d'una sola direcció i carril, que pensada únicament per a serveis i urgències ha acabat sent utilitzada per tota mena de vehicles per estalviar-se així el semàfor del carrer de les Agudes/plaça del Barco, uns poquíssims metres més endavant. La nova frontissa de Santa Eugènia, pura perifèria de Girona, va ser batejada amb traïdoria amb el nom de “passeig de Santa Eugenia” (sense l'accent obert) quan estàvem en aquell procés participatiu. Un cop eliminat pel ple de l'Ajuntament de Girona del pla general d'ordenació urbana –el 2011, a iniciativa de Terés– el previst vial sobre les hortes eugenienques i saltenques que pretenia enllaçar aquella frontissa dissenyada des dels despatxos i que creuaria els horts i els aixafaria fins a la Nestlé, aquella beneïda reserva franquista, emprada per aparcar i deixada de la mà de Déu i de les brigades municipals, va agafar la forma amb què ja la fruïm fa un any. Segurament que l'esclat de la bombolla immobiliària va fer la seva feina en no afegir més totxo en el sector, però el que sí que és cert és que la denúncia de l'AV en forma d'al·legació formal –2001– contra aquell fracassat vial i reivindicant un parc per a un sector especialment densament poblat també va ajudar. Després, amb la Núria tot va venir rodat.

No oblidem que la nova frontissa neix i protegeix les hortes, defensades aferrissadament per Terés; continua amb un espai comunitari que és un luxe al bell mig d'un paratge inhòspit generat en anys d'especulació –abans de 1979 i després, també–; enllaça així amb la rotonda que ens agermana amb Salt i que recentment hem vist batejada per Girona com a “rotonda del Tren d'Olot”, i passeja ja en el terme municipal saltenc fregant l'escola Montfalgars i la biblioteca escolar Montfollet –on Terés explicava contes, i pertanyia al seu club de lectura–; prop del #BlocSalt que va ser part de l'exemplar “obra social” de la PAH; fent-nos arribar fins al parc hospitalari Martí i Julià, on treballava Núria com a professora-tutora de l'hospital de dia per a adolescents amb trastorns mentals del Santa Caterina.

Una parada de la Girocleta no seria sobrera a la nova frontissa: “Estació Núria Terés...” Penseu-hi. La folraríem de llanetes de mil colors i la mantindríem sexy, de tal manera que més d'un gironí deixaria la màquina –com anomenava la bici en Joan Vendrell– en aquesta estació encara que després hagués de tornar a casa caminant fins a l'altra punta de la metròpoli. Mai no faltarien flors virolades entre les bicicletes allà estacionades. Les veïnes i el veïns, les amigues i els amics mantindríem la primavera eterna. D'hortènsies no n'hi faltaran.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.