La doble mesura

Quan el president del nostre país es queixa de la doble vara de mesurar que les institucions de l'estat espanyol utilitzen per tractar qualsevol qüestió relativa a Catalunya, es refereix a fets que tots tenim en ment. Per exemple, arxivar una operació fosca i bruta, pagada amb els diners de tots els espanyols –com es complauen a repetir en la caverna– seguida judicialment contra l'exministre d'Interior, on hi havia molts informes que ara ningú no troba. I encara perquè els grups parlamentaris de l'oposició hi van intervenir, que si no, encara l'haurien premiat amb allò que la senyora Esperanza Aguirre anomenava mamandurria. Quan el cas és al contrari, l'Estat no s'està de donar tants cops de puny damunt la taula com calgui.

D'acord. Vostès poden creure que aquesta doble sensibilitat és cosa d'un tarannà polític determinat, però lamento dir-los que, en la meva opinió, aquesta actitud està fortament inserida en el sentir en molta gent. Hi ha una asimetria que ha esdevingut natural i que es resumeix de la següent manera: Espanya té dret a insultar i a riure's dels altres. Però quan és al revés, respon amb ira. Reacciona com les persones dèbils i amb poca autoestima.

Per què ho dic, això? Recordaran que aquesta setmana passada, moltes persones –amb el PP al davant– es van exclamar perquè en un programa d'humor –insisteixo, d'humor– de la Televisió Basca van classificar els espanyols d'una manera irrespectuosa: com a fatxes, com chonis i com a progres, per citar-ne tres categories. Anatema! Blasfèmia! Que s'han cregut, aquests bascos? El seu govern va haver de demanar disculpes.

Bé, doncs jo encara estic esperant que el govern de la Comunitat de Madrid demani disculpes perquè la seva televisió pública va emetre un programa informatiu –insisteixo, informatiu– en el qual parlaven del nostre país com si estigués sotmès a una dictadura del terror. Si els que ara posen el crit al cel per un acudit haguessin sortit llavors a queixar-se, me'ls creuria. No ho van fer, oi? Doncs tururut sant Ponç.