Osàcar decep

Ahir va arribar el torn, en el cas que ara hauria de ser del 4 per cent, de l'extresorer de l'extinta Convergència. Daniel Osàcar va decebre la graderia. Podia haver envestit contra el seu partit, també, per rebaixar la pena que li demana Emilio Sánchez Ulled, a còpia de regalar les orelles al fiscal multiusos. Com més hagués empastifat, més n'hauria tret. Però es va estimar més reivindicar la pròpia innocència. Jordi Montull havia promès que aquesta seria una setmana “divertida”. Home, divertida serà, sobretot per a ell, la sentència. Osàcar va tallar ahir la festa i es va limitar a defensar-se. A rebatre les declaracions acusatòries. Ara caldrà esperar per veure què diuen els altres implicats i per poder constatar, amb la distància obligada, la veracitat de les proves que puguin aportar acusació i defenses. Com s'ha de fer en qualsevol societat civilitzada. Sembla que sí, que hi ha proves acusatòries sòlides. Com hi ha, també, l'interès del fiscal, que rebaixa peticions de pena a canvi d'aconseguir la implicació que tant busca. La mateixa que ha exercit en el cas del 9-N. Perquè aquí tot es barreja i es mareja amb intencions ben confessades. En tot cas, entre nosaltres la civilització té límits. A més de l'Estat, l'oposició fa més anys que va condemnar Convergència. Com ho ha fet una part important de l'opinió publicada i una altra de la pública, santament farta i indignada. Sentència? No cal. Daniel Osàcar podria haver decebut ahir tots aquests senyors, però ni se l'escoltaven.