Nova època

La revolta glo­bal con­tra les elits (que es mani­festa amb Trump, el Bre­xit o l'èxit de par­tits no tra­di­ci­o­nals), no és, prin­ci­pal­ment, una qüestió de racisme o de males­tar, sinó una con­seqüència de l'evo­lució de l'eco­no­mia glo­bal. El neo­li­be­ra­lisme s'ha aca­bat i una nova època està començant. És la tesi que Mark Blyth, amb un magnífic lli­bre crític amb l'aus­te­ri­tat, defensa a l'arti­cle Trum­pisme glo­bal.

Els prin­ci­pals vec­tors de l'eco­no­mia glo­bal ens por­ten en una direcció en què els fenòmens esmen­tats són només una part d'un patró més glo­bal? Blyth con­si­dera que hi ha mol­tes trom­pe­tes (“Trum­pets”) que sonen en el món desen­vo­lu­pat, tant a la dreta com a l'esquerra. Que hi ha diferències impor­tants entre elles, però també mol­tes coses en comú: segons Blyth, totes son, almenys en part, pro wel­fare (almenys per a alguns), anti­glo­ba­lit­za­do­res, pro estat i anti­fi­nan­ces.

Després de la II Guerra Mun­dial, els països avançats varen veure que un atur ele­vat sos­tin­gut era una amenaça per al capi­ta­lisme i que l'objec­tiu prin­ci­pal de la política econòmica havia de ser la plena ocu­pació. Tan­ma­teix, Kalecki asse­nyalà el 1943 que man­te­nir un objec­tiu sos­tin­gut de plena ocu­pació durant molt de temps aca­ba­ria debi­li­tant el valor d'aquesta vari­a­ble, perquè faci­li­ta­ria la mobi­li­tat del tre­ball, fomen­ta­ria l'aug­ment dels sala­ris i, per con­tra­res­tar-ho, les empre­ses aug­men­ta­rien els preus: es pro­dui­ria la inflació de cos­tos. El sis­tema es des­trui­ria a si mateix. I així va pas­sar als 1970, coin­ci­dint amb el final de Bret­ton Woods i els xocs del preu del petroli, pro­duint una inflació molt ele­vada als països desen­vo­lu­pats. Amb la inflació, els deu­tes dis­minuïen en ter­mes reals, el pes dels sala­ris en la renda naci­o­nal pujava i els bene­fi­cis de les empre­ses eren bai­xos, els sin­di­cats tenien força i les desi­gual­tats dis­minuïen: el paradís dels deu­tors. I es va pro­duir la reacció dels empre­sa­ris i dels cre­di­tors. S'aban­dona l'objec­tiu de la plena ocu­pació per l'esta­bi­li­tat de preus, per tal de res­tau­rar el valor dels deu­tes i la dis­ci­plina del tre­ball amb la deso­cu­pació. Era el moment del neo­li­be­ra­lisme, del paradís dels cre­di­tors: els sala­ris dis­minuïen i el seu pes a la renda naci­o­nal també, els sin­di­cats es debi­li­ta­ven, per­dien la seva força per aug­men­tar els sala­ris i empit­jo­ra­ven les con­di­ci­ons labo­rals. La pro­duc­ti­vi­tat crei­xia però els guanys eren absor­bits pel capi­tal. La democràcia es veia afec­tada nega­ti­va­ment pel crei­xent pes de bancs cen­trals i tecnòcra­tes.

Però la pre­visió de Kalecki es torna a pro­duir. Amb la crisi de 2008, i mal­grat la gran quan­ti­tat de diners posats en cir­cu­lació pels bancs cen­trals, s'ha arri­bat a una situ­ació defla­ci­o­nista que és la nova nor­ma­li­tat, acom­pa­nyada d'un enorme endeu­ta­ment, sobre­tot pri­vat. Els deu­tors no poden retor­nar els deu­tes però encara tenen dret a votar, i ja no ho fan pels par­tits tra­di­ci­o­nals, als quals con­si­de­ren res­pon­sa­bles d'haver arri­bat a la situ­ació actual.