Trias Fargas, Barrera...

El sistema de partits polítics i tot allò que s'hi relaciona ha conegut una sèrie de transformacions que mereixen el qualificatiu d'importants. Els partits tradicionals presenten símptomes indiscutibles de declivi. N'han aparegut de nous que a l'Estat espanyol s'intueix que poden afectar el bipartidisme. Tot fa pensar que cal oblidar certs paradigmes i obrir-ne de nous. La classe política ha de continuar essent considerada d'ofici i intrínsecament responsable de tot allò que no marxa?

Es parla dels Comptes del Gran Capità fent referència a Gonzalo Fernández de Córdoba, a qui el rei Ferran el Catòlic va demanar de retre comptes de la campanya de Nàpols el 1506, fa més de 620 anys. A Espanya falsejar els comptes ve de lluny. Tota la història de la conquesta i dominació d'Amèrica és un seguit d'espolis i de corrupció. L'Estat espanyol segueix immergit en unes coordenades de corrupció. S'atribueix a Churchill el comentari que el franquisme era un règim totalitari i suportable per la seva gran corrupció. Apòcrif o real, el comentari certifica que la corrupció és l'habitat natural de l'Estat espanyol. I n'hi ha per tot arreu, a Alemanya, a França, a Espanya, al Regne Unit, a la Xina, a Rússia, als Estats Units, a l'Amèrica Llatina, al Japó. Els exemples són nombrosos. No fa falta esmentar-los, tots han estat notícia. La major part per qüestions relacionades amb el finançament dels partits polítics.

Tot i que en la República romana es pot citar l'existència i la rivalitat del partit dels optimates i el dels populares i que el germà de Ciceró redactés un manual per a campanyes electorals, a l'antiguitat no hi havia partits polítics en el sentit actual del terme. Van aparèixer en èpoques històriques relativament recents i només les constitucions més properes en el temps, entre elles l'espanyola de 1978, els preveuen i afirmen que concorren a la formació de la voluntat popular i són instrument fonamental per a la participació. Els partits tenen sempre necessitat de més recursos per al finançament quotidià i el de les campanyes electorals. Ningú pot negar la importància dels diners en la política. Hi ha hagut escàndols difosos pels mitjans i que han donat lloc a actuacions judicials i a la formació d'una opinió pública crítica i desconfiada.

Tal vegada, allò que no està resolt, i jo penso que no, és el sistema de finançament. Fer política és una vocació. Comporta passió, compromís, interès, concessions a la vida privada i atesa l'existència d'una vida professional extrapolítica, implica també opcions que tindran incidència en la resta de la vida. No és just diabolitzar tota la classe política. Els represaliats i els exiliats pel franquisme ho van ser per haver tingut aquesta vocació. Ramon Trias Fargas i Heribert Barrera, i com ells Pere Pi Sunyer, Miquel Coll i Alentorn i tants altres també la tenien i són un referent per a tots els que creiem en la força immensa de la llibertat i de l'honestedat.