Autonomistes

La qüestió ve de lluny, des de la pròpia con­fi­gu­ració de la pri­mera tran­sició, quan el soci­a­lisme català valorà, pot­ser amb encert, el que calia més per con­so­li­dar el seu espai en un país en cons­trucció. La uni­tat era un tema recur­rent i, amb força renúncies més o menys assu­mi­bles, se signà, al juliol del 1978, el Pro­to­col d'Uni­tat Soci­a­lista que esta­blia el camp de tre­ball dels dos par­tits que es deien ger­mans i com­ple­men­ta­ris, PSC i PSOE.

Ges­ti­o­nar l'acord de la casa comuna no ha estat exempt de sobre­salts, mol­tes vega­des amb estri­pa­des de car­net i pèrdues d'un esti­ma­ble capi­tal humà, però sem­pre, des de Cata­lu­nya, hi ha qui ha par­lat del man­te­ni­ment del sobi­ra­nisme polític i la lle­ial­tat en la dis­crepància. Germà gran i germà petit, però amb tracte d'iguals.

L'acord era amoi­xat pel soci­a­lisme ofi­cial, ja que pel PSC, era la coar­tada per gar­lar d'espe­rit cata­la­nista, i pel PSOE, sig­ni­fi­cava la domes­ti­cació d'un vot que li apor­tava el plus neces­sari per gua­nyar les elec­ci­ons esta­tals. Però quan el PSC perd la qua­li­tat de sitja del puny i la rosa, els barons esta­tals valo­ren que és hora de pas­sar el ras­clet. Per la resta, el suport a l'hete­ro­dox Pedro Sánchez i el vot con­trari a fer Rajoy pre­si­dent, man­te­nint el “no és no”, és la gota que fa ves­sar el got. És l'hora de nete­jar la casa comuna.

Ara, l'Acord d'Uni­tat PSOE-PSC posa, des del cen­tra­lisme espa­nyol, les coses a lloc i diu al min­vat soci­a­lisme català que a par­tir d'ara es posin a la fila, calla­dets i sense esva­lo­tar, que ja els diran el que cal fer. I a Iceta, li sem­bla bé. La sobi­ra­nia política era una qui­mera; ara el PSC només pot pre­su­mir de ser un par­tit auto­no­mista. Així és com els va.