El capitalisme madrileny (3)

Un cas ben il·lus­tra­tiu de com fun­ci­ona el nucli de poder real del capi­ta­lisme cho­tis és el de Seo­pan, la patro­nal de les grans empre­ses cons­truc­to­res i d'obres públi­ques. En for­men part els grans con­glo­me­rats que es repar­tei­xen el colos­sal i gegantí pastís del pres­su­post esta­tal dedi­cat a les infra­es­truc­tu­res. Els més des­ta­cats són Acci­ona (de la família Entre­ca­na­les, bene­fi­ci­ada per la llicència de telefònia mòbil d'Air­tel que es va reven­dre a Voda­fone amb uns guanys de 1.200 mili­ons d'euros i pel pacte de la mor­ta­del·la que li va adju­di­car Endesa i que li va repre­sen­tar 1.700 mili­ons d'euros de bene­fici en el pas­sing-shot de reven­dre's el regal del govern a la ita­li­ana Enel) i també ACS (de Flo­ren­tino Pérez com a mas­caró de proa i, en rea­li­tat, depen­dent del Grup March-Cor­po­ra­cion Fina­ci­era Alba i dels delinqüents con­dem­nats per sentència irre­vo­ca­ble i ferma del Tri­bu­nal Suprem –encara que sal­vats després sense cap base jurídica seri­osa pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, pre­si­dit en aquell moment per Manuel Jiménez de Parga–).

També figu­ren a la llista reduïda dels poders fàctics supra­go­ver­na­men­tals la Fer­ro­vial de la família Del Pino, que ja feia les obres de la Renfe en plena dic­ta­dura fran­quista i que ara, gràcies als ajuts fis­cals del govern cen­tral, ha gua­nyat en sub­hasta la gestió de Heath­row i d'altres aero­ports britànics. Igual que FCC, l'empresa del clan Koplowitz i tan espe­ci­a­lit­zada en con­tra­tas que, en lloc de con­trac­tes bila­te­rals són adju­di­ca­ci­ons muni­ci­pals dels ser­veis de neteja pri­va­tit­zats. O bé l'OHL de l'exmi­nis­tre del règim ante­rior Villar Mir. I sobre­tot, Sacyr, l'empresa de Luis de Rivero, un engi­nyer mun­di­al­ment famós a Múrcia que va inten­tar una OPA per a que­dar-se el BBVA, amb la col·labo­ració de l'actual minis­tre Sebastián i de Juan Abelló. També es va ficar en lli­bres de cava­lle­ria en l'intent de com­prar la pres­ti­gi­osa Eif­fage, símbol de la tec­no­lo­gia fran­cesa i herència de G. Eif­fel (el de la torre) o bé en la seva actu­ació com a des­ta­cat acci­o­nista de Rep­sol.

És per aques­tes escas­ses i selec­tes mans que pas­sen els grans nego­cis i les adju­di­ca­ci­ons dels minis­te­ris amics. Apa­rent­ment, es gua­nyen per con­curs, però el pastís sem­pre se l'empor­ten els matei­xos gegants i, si cal van a la lici­tació amb una oferta temerària, perquè després invo­ca­ran qual­se­vol fac­tor d'enca­ri­ment i se'ls apro­varà un «refor­mat», és a dir, un aug­ment de preu que, de fet, repre­senta un frau als com­pe­ti­dors des­car­tats en pri­mera instància. El resul­tat és, natu­ral­ment, que si una empresa, posem per cas, mit­jana i domi­ci­li­ada a Bar­ce­lona, es pre­senta al con­curs, té molt poques pos­si­bi­li­tats d'obte­nir un dels grans con­trac­tes reser­vats als nume­rus clau­sus dels que tallen el bacallà. L'esce­ni­fi­cació més visi­ble d'aquest estat de coses, la vam tenir en la visita d'obres del pre­si­dent Zapa­tero a la ter­mi­nal 1 de l'aero­port de Bar­ce­lona. En efecte, qui el rebia en pri­mer ren­gle i feia els honors amb el casc i l'armi­lla reflec­tant posats, era Flo­ren­tino Pérez, men­tre el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ocu­pava un segon pla ben dis­cret. Són les lògiques deri­va­des del fun­ci­o­na­ment cen­tra­lista d'un orga­nisme tan per­vers i con­trari als interes­sos de Cata­lu­nya com Aena. Queda clar que sota la batuta del secre­tari d'estat, Palao, aquell que va brin­dar amb xam­pany, evi­dent­ment francès, quan la gestió de l'aero­port de BCN va que­dar fora de l'Esta­tut, i degut a la nefasta aliança Ibe­ria-Aena ja s'ha acon­se­guit un pri­mer objec­tiu: fer per­dre a Bar­ce­lona 3,5 mili­ons de pas­sat­gers en un any. A part, és clar, que els cata­lans no puguin fer ni de pale­tes en les obres finançades amb els seus pro­pis impos­tos.

Per si no quedés prou clar el fun­ci­o­na­ment de les coses, hi ha algun ele­ment que visu­a­litza encara més les liai­sons dan­ge­reu­ses del cer­cle tan­cat de les obres públi­ques amb el govern. Con­cre­ta­ment, el fet que David Taguas, cap de l'Ofi­cina Econòmica de La Mon­cloa, aban­donés el seu càrrec de con­fiança per a con­ver­tir-se l'endemà mateix en pre­si­dent de la patro­nal Seo­pan. Així, sense des­com­pressió, des­in­to­xi­cació o període de vaca­tio per a cobrir les apa­ren­ces. De manera desim­bolta i sal­tant direc­ta­ment dels poders públics als interes­sos pri­vats, ai las, sovint total­ment encre­uats per una indes­truc­ti­ble xarxa de trama i ordit. És de supo­sar que hagi arri­bat a temps per a acon­se­guir que l'Estat pagui 1.700 mili­ons d'euros a les con­ces­sionàries d'auto­pis­tes per a com­pen­sar les sentències con­tra les expro­pi­a­ci­ons de la radial que la ine­fa­ble minis­tra Maleni va dei­xar pen­jats. De moment, sem­bla que uns crèdits al 1,75% ja els han estat con­ce­dits, no fos cas que que­des­sin una mica per­ju­di­cats.