Tribuna
Amb el somriure als llavis
El passat 10 de gener, el sacerdot franciscà Lluís Vila i Vilanova ens deixava per aterrar, com ell ens deia, a l'aeroport de Sant Pere. Ho va fer de la mateixa manera que va viure: amb senzillesa i naturalitat, amb fermesa i molta pau interior, estimant i amb el somriure als llavis. Escric aquestes lletres, conscient que si sigués entre nosaltres, no hauria volgut que fes cap glossa de l'excel·lent manera que ell tenia de viure i exterioritzar la fe en Jesús de Natzaret, ni del seu testimoniatge evangèlic que reflectia amb la seva excepcional humanitat.
En Lluís Vila fou i segueix sent un referent, un testimoni de com cal viure i comprometre's amb les conviccions que sorgeixen de l'interior de cadascú. Als 24 anys, abandona la seva feina ben remunerada de treballador de la banca per entrar al noviciat de l'orde franciscà i, uns anys més tard, esdevé un sacerdot molt sensible amb la gent (joves i vells), a qui es va lliurar tothora. També, però, amb la necessària renovació de l'Església i el seu anacrònic llenguatge litúrgic, cosa poc comuna en els clergues i menys els de nova fornada. Als seus 89 anys seguia mantenint una vitalitat intel·lectual envejable que li feia mantenir activat aquell aggiornamento eclesial del Concili de Joan XXIII, silenciat poc després.
La seva mística, la pau interior i clarividència, foren exemple de vida interior, car estava convençut que en aquest interior és on habita, i no a fora, el Déu que ens estima. Ell ens traspuava aquesta connexió, que la podem detectar llegint el seu testament, del qual transcric només uns petits fragments indicatius del que va ser la seva filosofia de vida. Ens diu que cal convertir-nos de nou a Jesús de Natzaret: “Convertir-se és això: adonar-me, descobrir i viure que Déu està dins nostre. Que ens estima, ens comprèn, ens accepta, ens perdona i ens salva.” “És descobrir l'alegria de saber-me sempre estimat, perdonat i amb la certesa de saber-me salvat definitivament.” En relació amb la religió i l'espiritualitat, ens diu: “La religió fomenta l'adoració, el culte, les cerimònies, els fastuosos ornaments. L'espiritualitat promou la meditació, el silenci, la pau interior. La religió atrapa i lliga la ment. L'espiritualitat allibera la consciència. La religió vol que l'ésser humà tingui somnis de la glòria i del paradís. Per a l'espiritualitat la glòria és senzillesa i el paradís és amor a l'altre aquí a la terra. L'espiritualitat és una recerca pacífica, és crítica, calla, escolta, aprèn, mira, té més preguntes a fer que respostes a donar.” En el seu testament, també ens parla de la mort, de la pau, de pares i avis, i el conclou amb tres cartes excepcionals que mereixen ser comentades en un altre article.