Vint anys i un dia

Fa poc més de vint anys, només aterrar com a director en aquest diari que ara ajunta dos esforços en un, em vaig trobar amb una columna impertinent que no m'havia inventat jo. Hi havia algú, un tal Desclot, que cada dia mirava d'alterar les bones ànimes amb alguna alegria matinal. Però aquell Desclot, cosa de la protocrisi, se'n va anar aviat i, cosa també de les preretallades, em vaig decidir a substituir-lo jo mateix per estalviar la mesada i passar alhora una bona estona. Una manera com una altra de practicar la doctrina de Jekyll i Hyde, d'alleugerir la càrrega del càrrec. La columneta, aquesta mateixa d'avui, es va fer més impertinent encara. Visca! I així ha estat durant les dues dècades que ha tacat el blanc amb el negre de l'humor que es vol lleugerament àcid. El columnista s'ha de mullar en tinta, proclamava el mestre Barril. “Un respecte!”, per a Sòcrates i per a ell, reblava el déu Umbral. La columna és un volantí diari, de vegades, poques, virtuós, i sovint, desencaixat. Només té una funció: el lector. I segur que és equivocada. Però és a vostè, desconegut lector, a qui avui vull dedicar el meu comiat. Ara ja ens veiem les cares, en aquesta era magnífica en què la comunicació s'ha enramat com l'oli i la informació ja no té amos ni súbdits. Gràcies per tants anys de paciència i maldat inofensiva compartida. Fins aviat! I com que Desclot és Desclot, si no la fa, rebenta: senyor Rabell, vaig llegir el seu tuit d'ahir. Molt amable, i recreatiu. Li'l contesto a la tornada!