Contra el curt termini

L'any 2014, Jo Guldi i David Armitage van publicar, en anglès, el llibre The History Manifesto, el qual arrenca amb una contundent afirmació que n'evoca una altra que vostès segur que recordaran: “Un fantasma recorre la nostra època: el fantasma del curt termini.” El llibre és una reivindicació apassionada de la història com a disciplina que estudia fenòmens de gran abast en el marc de la longue durée. De fet, els autors d'aquest llibre reclamen que els historiadors retornin a la llarga durada per interpretar els canvis de tota mena que s'estan produint al món per no deixar-se portar per la interpretació, diguem-ne periodística, de la realitat.

La crisi de la historiografia mundial, que es tradueix en una crisi de les facultats d'història arreu del món, arrenca, precisament, de la “contaminació” de la història per l'ara mateix, per la interpretació immediata dels fenòmens polítics i, a més, fer-ho, amb un fort impromptus ideològic. Molts historiadors –massa, diria jo– s'han convertit en “corresponsals” de diari, confonent el modus operandi, que és escriure als diaris i fer comentaris als mitjans audiovisuals, amb el que és propi de la interpretació historiogràfica de la realitat. La profunditat de la mirada de l'historiador hauria de servir per interpretar el món des del llarg avui, el long now, per fer servir l'expressió del ciberutopista californià Stewart Brand, i així evitar esdevenir un mer certificador del que passa.

No pretenc atabalar-los amb cabòries pròpies de la meva professió, perquè segurament no els interessen gens ni mica, però és que la crisi de la història repercuteix, tant si ho creuen com si no, en la interpretació del present. Vivim en l'era de la campanya electoral permanent, quan un mateix polític, com ha passat aquests dies amb Artur Mas, pot ser, en el curt període d'un cap de setmana, l'home de la gentalla, del partit, que s'ha finançat amb el 3% i alhora l'heroi del 9-N, perseguit i condemnat per una justícia espanyola polititzada, dependent del govern i al servei de la causa unionista més extrema. El cas d'Artur Mas serà per estudiar-lo en un futur, sobretot perquè servirà per explicar per què els mateixos que divendres l'insultaven i l'assenyalaven com un delinqüent, dilluns l'aplaudien, sense solució de continuïtat, per la condemna d'inhabilitació imposada pel TSJC.

És que és casual que quan CDC es va apuntar a liquidar el règim del 78 es redoblés l'assetjament del partit? No és una equació directa, perquè el cas del Palau es va destapar el 2009, quan CDC encara era un partit autonomista, però la magnitud de la tragèdia va anar en augment a mesura que CDC va anar decantant-se cap al sobiranisme sota la pressió del carrer. És que UDC, el soci, estava net com una patena? O és que l'actitud “traïdora” de Duran i Lleida ha fet que l'Estat fes els ulls grossos? És legítim fer-se la pregunta, per bé que és difícil saber-ne la resposta. Posem un exemple històric.

La historiografia catalana sabia que Alejandro Lerroux era un populista i un demagog que utilitzava el seu republicanisme i la seva retòrica per enfrontar-se al regionalisme de la Lliga i al nacionalisme republicà, però no va ser fins a la dècada dels noranta que es van aportar documents que provaven que l'anomenat emperador del Paral·lel no era tan sols un líder carismàtic. La utilització política –i mediàtica– del finançament il·legal d'un partit en concret serveix avui, sense que constatar-ho comporti justificar-lo, per atacar el sobiranisme i escapçar la il·lusió de l'anomenada Revolució del somriures, un fenomen que només es pot entendre des de la longue durée. Contra els moviments que sotraguejaven la Rosa de foc revolucionària de fa més d'un segle, l'Estat va oposar-hi Lerroux i va trobar el seu públic. Contra l'independentisme, avui l'Estat hi aboca els excrements del règim del 78 sense que a Rajoy se li posi cara de Bárcenas ni els electors el castiguin.

Potser ens aniria millor recórrer a la història per explicar per què el finançament il·legal dels partits només n'està destruint un, perquè el PP, que és el partit amb més casos de corrupció a tot Espanya, només ho paga amb la pèrdua de la majoria absoluta. El “curterminisme” (short-termism, en diuen en anglès) no explica res i més aviat confon. Mesurar els efectes del canvi de clima polític és com mesurar el canvi climàtic i no es pot fer amb una simple acumulació de dades. En tots dos casos, la causalitat, o sigui la història, és més important que el futur. Aquest és el fonament d'aquella síntesi presidencial del long now català: “O referèndum o referèndum.”