El viatge

Les cames li tremolaven mentre ascendia pels tres graons negres, el darrer dels quals pujava i baixava tot sol. Es va asseure en una butaca en la qual només hi cabia un sol cul. Davant seu es va obrir un ventall de pius, llums de colors i rodones que deixaven molt clar que es trobava just al davant del centre de comandament. Tot plegat el va trasbalsar, al cap i a la fi, era el seu primer dia de feina. Va pensar que encara tenia sort que l'acompanyés un veterà per indicar-li les instruccions. I així va ser. Un home malcarat per enfrontar-se al seu darrer dia de treball es va asseure al seient de l'acompanyant, una butaca també per a un sol cul. La gent anava ascendint pels tres graons i dipositaven un tros de plàstic damunt una pantalla que feia pampallugues. El veterà va indicar amb males maneres quin era el botó que calia prémer perquè les portes es tanquessin de manera horitzontal a través d'un sistema hidràulic que no feia gens de soroll. Tot es va omplir de pantalles. A les del capdavant del vehicle que marcaven de manera digital els segons, minuts, hores i anys, calia sumar-hi les que remenaven entre les seves mans la majoria de passatgers. Quan tot va ser al seu lloc, l'autobús que cobria el trajecte entre Setcases i Campdevànol va iniciar el seu camí, lentament, pausadament i amb la cautela que se li suposa a una persona que comença una nova feina. A dins, tothom parlava en idiomes diferents com si la universalitat prengués el lloc que li pertoca. Dones amb el cap cobert per un mocador xerraven amb paraules completament inintel·ligibles, almenys per mi; gent rossa i d'ulls blaus parlant en llengües igualment desconegudes i adolescents morenes i grassonetes que feien uns girs del castellà que jo desconeixia. Només quatre badocs solitaris fèiem el camí observant la verdor dels prats, dels primers fruiters florits i dels ocells estranys que cada any acostumen a aparèixer en territoris que no són el seu. De fons, el silenci només es veia trencat per les converses personals amb idiomes incomprensibles i per la ràdio del pilot que entre cançó i cançó, de tant en tant, deixava caure alguna notícia. La resta del passatge només ens relacionàvem a través del respecte de deixar pujar o baixar primer a qui convingui. Hi ha qui d'aquesta actitud en diu “bonisme”.