Memòries

Fa molts anys vaig contribuir a redactar les memòries d'en Terri, un dels personatges singulars que ha donat la meva ciutat i, per extensió, el país. Es deia Lluís Terricabres Molera –Terri era la reducció amical–, havia nascut a Manlleu i s'havia traslladat a Mataró amb la família quan era petit. Va començar a treballar a les fàbriques de maquinària tèxtil com un jove anarquista, va combatre a la guerra, va ser tancat a camps de concentració, va fer un servei militar en condició de represaliat a l'Àfrica i quan va tornar es va dedicar a l'elaboració de ferros artístics, a formar-se culturalment, a anar a conèixer tothom que en el país comptés i a la seva obra magna: les conferències sabatines que durant vint-i-nou seguits va mantenir en un local que es deia El Racó. Pensin un nom qualsevol de la cultura, les arts la ciència o la política. Tots van passar per El Racó: Puig i Cadafalch, Carles Riba, Joan Fuster, Subirachs, Triadú, Deulofeu, Heribert Barrera... Jo vaig poder assistir a moltes, i sempre dic que va ser la meva altra universitat. A l'hora de les postres d'un dia de Nadal, en Terri es va presentar a casa els pares, dels quals era amic. Va evocar la seva vida. Va explicar com s'ho feia per conduir cap a Mataró tanta gent d'importància a canvi d'oferir-los un públic que els escoltés i la prèvia ingesta d'uns peus de porc –el plat més barat de la carta– a la fonda. Vaig pensar que aquell home no podia anar-se'n de la vida sense explicar-la, i el resultat va ser el llibre El manyà encès, editat per Pòrtic.

L'altre dia vaig saber que, a l'època, un dirigent local del PSUC havia fet córrer que en Terri era un espia de la policia i que si podia organitzar aquelles conferències era a canvi de favors i perquè la policia pogués tenir controlats els oradors i l'auditori. Jo sé que això és la fantasia d'algú que patia de mania persecutòria –el coneixia–, però explica, m'explica ara, per quin motiu tants de l'esquerra clandestina van ser refractaris a El Racó i a en Terri. Després de publicar el llibre i mort el protagonista, em van arribar coses negatives d'ell: que era un barrut i un plagiari, que devia diners, que anava de putes... Bé, d'això últim no se n'havia amagat mai: ni el dia de Nadal ni en les memòries. Per molt que administrem els records que volem deixar, la vida dels homes no s'acaba mai. Sempre surten informacions noves i fiables, bones o dolentes, i les mentides i els fruits de l'enveja també pugnen per formar-ne part.

Un altre que em va confiar les memòries: Jordi Pujol. Quan semblava que hi havíem escrit el punt final ell mateix es va esguerrar la vida: la passada, la present i la futura. Estic de pega, amb els meus confidents. Només jo? Els homes són insondables. Sort que, dels bons, en queda l'obra feta, i jo he anat per dos de molt bons. Ara reincideixo amb un tercer. Ja els ho explicaré.