Els d'Unió

Un dia algú em va dir: “Veus aquell senyor? És d'Unió.” M'ho vaig fer explicar, i vaig quedar parat: “Antifranquista.” Fins llavors m'havia pensat que la resistència a Franco quedava reservada als treballadors d'algunes fàbriques que la vigília del Primer de Maig sortien al carrer a vociferar o a uns quants intel·lectuals carregats de cabell que llegien molts llibres, que elaboraven fulls per repartir i que es vestien amb el primer jersei fosc i de coll de cigne que trobaven per casa. Aquell senyor duia corbata, era advocat amb bufet, mantenia una posició, anava a missa cada diumenge i també visitava les llibreries, cercant una última novetat o una edició de la Bernat Metge. Ho sé perquè el meu oncle Enric tenia una llibreria i el comptava entre els millors clients. Un dia me'n van assenyalar un altre. Aquell era arquitecte, i dels bons, de l'escola de Le Corbusier. Amb el temps vaig observar que aquells senyors burgesos i quatre o cinc més, no gaires més, eren molt respectats, tant pels sindicalistes fabrils com pels joves estudiants. L'antifranquisme els unia. Tampoc no gosaven dir-ne res de mal els caragirats i els nous rics que es reunien a la societat L'Esport i que haurien enviat els manifestants de les fàbriques a Rússia perquè veiessin la llibertat sindical que en aquell país es donava, que haurien pelat al zero els grenyuts i que en les jaculatòries d'abans d'anar a dormir deien “que duri”, referint-se a Franco. No gosaven dir res de mal dels d'Unió, sinó que davant seu dissimulaven i miraven l'oliva del vermut, perquè la dignitat els desunia. Després, els senyors de L'Esport van ser massius votants de Convergència, i com que Convergència es va lligar amb Unió es van trobar concedint el sufragi als senyors que els havien fet mirar l'oliva sense pinyol. Els vaig veure en acció, sobretot, en la campanya de Volem bisbes catalans. Sortir al carrer a exigir bisbes catalans no era qualsevol cosa: era catalanisme i era qüestionar l'autoritat, “militar, por supuesto”, facultada per proveir les seus episcopals.

Unió, que s'havia fundat a la República, que havia superat el franquisme i que s'havia activat en democràcia, el seu estat natural, acaba de desaparèixer perquè els seus dirigents no han volgut ser sensibles a la nova realitat de Catalunya. Sí: els partits són òrgans vius que neixen, creixen i moren. Però sap greu. Alguns ho han celebrat, però jo ho he sentit pel senyor encorbatat d'aquell dia, que ja és mort esperant la resurrecció personal i col·lectiva, i pels altres que em van assenyalar després. El dirigent de la catàstrofe, Duran i Lleida, s'ha acomiadat amb un llibre que es titula Un pa com unes hòsties, no referint-se a ell sinó al procés independentista que abomina. Un senyor d'Unió ja es veu que no pot dir aquestes paraules.