La cultura que ha de venir

La cultura, que és allò que diuen que ens fa més recargolats –més que un cargol o que un conill– i que, encara que molts cops no ho sembli, ens allunya de la resta de criatures, no sol centrar el debat mediàtic. Ni tampoc ocupa llocs destacats en els programes polítics, segurament perquè els que els fan en treuen poc rèdit electoral, sobretot des de la sobreexplotada políticament crisi econòmica, que ha deixat la cultura al darrer esglaó de les prioritats pressupostàries. La setmana passada, però, la cultura va ser objecte d'un simposi, La cultura que ve, organitzat pel Departament de Cultura a la Fundació Miró de Barcelona, “per debatre i analitzar el futur de la cultura catalana i el seu espai en el món”. De tant en tant, no fos que ens embafés, cal mirar-ho tot, també la cultura, des de dalt; no des dels que estan per sobre nostre quant a poder de decisió, sinó amb la mirada alçada, per veure'n la perspectiva. Més enllà del seu contingut, el debat va ser controvertit des de bon començament; l'organització va rebre crítiques d'alguns sectors que no s'hi veien representats o que consideraven, com és el cas de la Plataforma Assembleària d'Artistes de Catalunya, que hi havia molts representants empresarials i institucionals i pocs treballadors de la cultura. I aquí hi ha una de les claus que hem de girar si volem canviar la migrada realitat de la cultura catalana perquè la que vingui sigui millor: els creadors. Sense ells no hi ha ni indústria cultural ni res. Per molts debats sobre les gran estructures d'Estat que fem, en el primer lloc de les prioritats hi hem de posar els que sembren el germen de la cultura. Excepte uns pocs casos, la realitat que viuen poc té a veure amb el tracte que haurien de tenir en un país que volem culturalment avançat. I una altra clau hem de fer rodar perquè la cultura que ve, vingui a tot arreu: al territori, que ve a ser tot allò que no és Barcelona. Al territori també volem que la cultura vingui amb totes les condicions. No com ara.