Tribuna
No les tinc totes
“Han passat els anys. Dotze des que em va tocar veure l'economia de més a prop i del que acostumava a ensenyar des dels llibres. I després de tants anys, penso que no n'hem après, o no n'hem après prou
Acabo aquests dies el meu mandat al Banc d'Espanya. Dotze anys de quota catalana en els quals des del consell de govern he vist, podria dir, de tot. Des de l'España va bien a l'enfonsament del Titànic, dissortadament amb prou damnificats. No toca ara fer ressenya del periple viscut, però sí comentar la intranquil·litat amb què marxo. Estaria bé que fos d'una altra manera: que el meu aprenentatge d'errors fos compartit per vells i nous responsables per tal que mai més tornés a passar. Voldria pensar que quelcom hem après de la crisi viscuda, de la follia financera i dels diversos errors de supervisió. M'agradaria creure que les entitats financeres han recuperat el sentit de la seva funció. I que el sistema econòmic que ens regeix ha entès que, per al seu propi interès, li cal legitimar-se des de bases distributives més raonables. Però la veritat és que no les tinc totes. Continuo observant que hem quedat instal·lats defora de tota ortodòxia, desorientats en política monetària, sense teoria macroeconòmica que sustenti l'estat actual de coses. Qui ho havia de dir d'aquells que fins fa poc confessaven que mai no entrarien en terreny desconegut i ara n'intenten treure negoci. Avui la liquiditat inunda els mercats del món i, a falta de rendiment raonable, estancada en bona part la demanda de diners, torna a l'enginy dels actius fora de balanç (apetència pel risc, se'n diu) de cara a una prima de rendibilitat altrament impossible. Alguns tracten així de tornar a fer córrer el ramat, inflar la bombolla, animar fins i tot l'inversor més precari a la cerca de rendiment. I tot per jugar el joc de tonto el último, de veure qui més s'atarda a vendre. Continuen empreses que amb projectes incerts no poden accedir al crèdit, mentre que les més solvents són temptades de nou cap a l'endeutament davant tipus d'interès reals, descomptada la inflació, sovint ara negatius. Als estalviadors, atònits, se'ls diu que han de pagar perquè algú els guardi els diners, cosits per comissions per poc que no tinguin múscul suficient per negociar rebaixes al basar de les sucursals bancàries. Es perpetuen unes polítiques econòmiques molt a curt termini, per fer allò de qui dia passa any empeny. Unes polítiques per a les quals ja va bé finançar la demanda interna amb dèficits o desestalvis, alimentant un deute insostenible en el futur. Ens instal·lem altra vegada en un escenari en què les economies europees es desaparellen en termes de creixement i d'inflació, però mantenint tipus d'interès (els de l'euro) únics. Reguladors i supervisors continuen en desacord en relació a com ponderar risc i forçar provisions. Les regulacions de Basilea, aparentment ja abandonades per l'administració Trump, en són exemple, tot i reconèixer la seva necessitat en un marc financer global. La taxa Tobin, ni la tenim ni se l'espera. Els mecanismes de rescat, la supervisió (ara sí ja europea), la tenim més sobre el paper que no amb mecanismes operatius prou dissenyats. La unió ve d'un fet: tots els estats (equips amb samarretes diferents) juguen el mateix partit. Algú tira la pilota i tots corren. És una pilota de rugbi: bota malament. I ho fa, a més, sobre un terreny força irregular. La compra d'actius no ha parat de créixer: les emissions de moltes empreses, europees –nacionals o no– surten a preu rebentat per mor de la demanda captiva, que afavoreix el BCE per allò d'insuflar liquiditat a l'economia. Una preocupació, la de la liquiditat, que no té emulació en el pla social, vista la pobresa que envolta l'aturat de llarga durada o el jove maltractat pel mercat de treball. Tot això és auspici de populisme, de sentiment d'inutilitat contra els nostres governants, contra la política, a causa de la rancúnia que de tanta desigualtat resulta.
Han passat els anys. Dotze des que em va tocar veure l'economia de més a prop i del que acostumava a ensenyar des dels llibres. I després de tants anys, penso que no n'hem après, o no n'hem après prou.
En el marc de la globalització econòmica, fins i tot aquells que se senten satisfets d'haver fet alguns deures millor que ningú sàpiguen que un nou tsunami altre cop pot emportar-se molta gent. Tant de bo que això no s'esdevingui i pugui creure que el que he volgut explicar, deixant-ne constància en acta, als consells de govern de la institució on he treballat i en els articles als mitjans on els he publicats, hagi servit d'alguna cosa.