Opinió

Vuits i nous

La tristesa del ‘TBO'

“No era creïble que la família Ulises no parlés en català

Intento sentir nostàlgia pel TBO, ara que se celebra el centenari de la publicació d'aquesta revista infantil, i no em surt. L'oncle quiosquer me'l subministrava cada setmana, juntament amb les publicacions també infantils de Bruguera, però, tot i la insistència, l'adhesió no va ser possible. Trobava que els dibuixants, fora dels expressius Coll i Muntañola, eren fluixos. Coll es va suïcidar i Muntañola es prodigava poc. De vegades, la revista publicava planxes antigues, d'abans de la guerra, potser perquè li havia fallat un dibuixant a última hora. Apareixia llavors Opisso, i Opisso sí que era dels grans. Opisso: de la lleva de Cornet, Apa, Junceda... dels dibuixants immillorables que per haver col·laborat en revistes de la República i haver-se significat com a catalanistes van ser privats de l'ofici acabada la guerra. El meu pare, dibuixant de còmics que Bruguera conduïa al mercat britànic, un dia va anar a visitar Junceda a casa seva, prop de la Rambla de Barcelona. En va tornar com si en el seu admirat mestre, i en bona part el responsable de la seva vocació, hagués observat tota la desolació de la derrota. “La nostra època s'ha acabat”, li va dir. També va anar a veure Opisso. Li va ordenar una mica el pis i li va deixar unes monedes per a un cafè amb llet calent.

La secció Los inventos del TBO no em deia res. Un cop vista una màquina voluminosa que servia per tallar les ungles, deixava d'impressionar-me la setmana següent una màquina de les mateixes dimensions que tenia per finalitat gratar la picor de l'esquena.

Quan llegia el TBO em pensava que deixava La familia Ulises a mitges perquè contenia massa lletra. Més tard ho vaig rumiar: no m'era creïble que aquella família que anava amunt i avall de Barcelona, que celebrava les revetlles de Sant Joan en un terrat del Poblenou i que per Nadal se servia escudella i carn d'olla no parlés en català com a casa meva. Hi havia moltes famílies, llavors, que s'havien passat al castellà perquè feia fi o feia vencedor. La Ulises no responia a aquest patró, i havia de parlar en català per força. Si no, no era la família representada. L'àvia pronunciava paraules estranyes. Terenci Moix va dir que eren les catalanades de qui no sap el castellà, i ho va acabar d'espatllar. Quines catalanades havia de dir si ja es veia que només podia parlar en català als fills i nets? Si de cas el castellà amb catalanades hauria d'haver estat privatiu de la Lolín, la filla soltera obsessionada a picar alt i adaptar-se a la situació.

Mentre que les publicacions de Bruguera amagaven l'origen, el TBO era ell mateix una catalanada: una revista pensada en català que parlava en castellà, des de l'inici centenari i després per acomodació a la imposició lingüística. Era petit però ja veia que el setmanari festiu feia més aviat tristesa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia