Salvem Maillol

Just a principis d'aquest segle vaig tenir el privilegi de viure molt a prop del carrer Grenelle, al districte 7 de París. Allà hi havia –i hi ha– un museu deliciós, dedicat al pintor i escultor Arístides Maillol. Em vaig acostumar a visitar-lo amb freqüència perquè organitzava exposicions temporals bastant atrevides –si calia, dedicades al cinema o d'altres àmbits artístics– i perquè disposava d'una cafeteria tranquil·la i molt agradable al bell mig de la Rive Gauche. Va ser en aquell ambient que Arístides Maillol em va fascinar per l'originalitat de la seva obra que, paradoxalment, partia d'un classicisme molt renovat. A més, aquell Museu Maillol era un tros de la llum i els paisatges de Catalunya enmig del París gris i plujós d'hiverns llargs i pesats. En aquell edifici s'hi combinaven quadres plens de sol i ombres marcades amb escultures noucentistitzants, emparentades amb les dones de Josep Llimona.

Fins aleshores no m'hi havia fixat mai, però en tornar vaig descobrir, amb un cert orgull, que Barcelona dedica a Arístides Maillol un carrer destacat, que desemboca al Camp Nou i que guarda una certa relació amb la importància artística de l'escultor. Maillol va néixer i morir a Banyuls (1861-1944), parlava català i tot i viure a París gran part de la seva vida sempre va afirmar que considerava Catalunya la seva “veritable pàtria”. Va exposar, amb molt d'èxit, a Nova York, Chicago i Berlín, però va optar per contribuir a la creació de l'Escola Rossellonesa, impulsant una nova fornada d'artistes nord-catalans.

Per tot plegat, espero que es reconsideri la petició del FC Barcelona de substituir el nom de Maillol pel de Johan Cruyff del carrer que porta a l'estadi. Cruyff mereix, sens dubte, que Barcelona li dediqui un carrer, però Barcelona no pot despenjar la placa d'un dels grans artistes catalans del segle XX, ni per una Champions ni per deu. I la ignorància, ni que sigui la d'aquesta junta, també és culpable.