Les normes sagrades

Aquest país és ple de reglaments i codis que es despleguen per la cosa més ínfima i estrafolària. També hi ha una tirallonga de vicesecretaris d'escala disposats a airejar-los en cas de dubte, de brega i de mala llet. Un amic em va explicar un cas que em va fer pensar en l'arbitrarietat de l'aplicació de la norma, en la seva absurditat mateixa. A vegades hi ha molta pressa i molta fressa per fer complir una norma que, en altres ocasions, es passen pel folre del barret amb alegria. La Constitució és santa quan convé, i quan no, es fan els ateus. L'amic gasta, de costum, una T-Mes de 3 zones, una targeta de viatges il·limitats que permet agafar tren, metro, bus... Un dia la seva parella, que mai es belluga de la ciutat on viuen, baixa a Barcelona, just el dia que ell té una calipàndria que el fa quedar a casa. Li deixa la targeta, sense pensar que és unipersonal. La parella agafa el tren i, després, el metro, i a la sortida, troba un control de revisors. Dóna el bitllet, confiada. Li demanen el DNI. L'ensenya, ara estranyada. Com que no és la seva targeta li posen una multa de 50 euros. Queda veient visions. I entre aquestes visions, la del munt de gent que es cola al metro els caps de setmana. Baixa poc a Barcelona. Sol fer servir el cotxe, que, per acabar-ho d'adobar, té més de 15 anys. Passarà temps fins que torni al subsòl; el subsòl de les normes que un bon dia t'atrapen i et fan empassar el gripau de l'arbitrarietat, i tururut que ja has llepat.