Ridícul Tarradellas

Introduir la cita d'un altre en un article o en un text qualsevol no és tan senzill. Perquè la frase manllevada hi quedi viva i natural és condició indispensable que el citador hagi llegit sencer el text d'on la frase és extreta: si és un llibre, un llibre. Si no, es nota d'una hora lluny que prové de les publicacions que presenten frases cèlebres ordenades per temes, i llavors queda postissa i com aquells retrats a l'oli trets d'una fotografia, que sempre fan la sensació que el model sigui un difunt. “Com deia Kant...” Ja han llegit la Crítica de la raó pura? “Com deia Oscar Wilde....” Bé, Oscar Wilde va dir fins i tot el que no va dir, com Bernard Shaw. A Bernard Shaw el van conduir a veure els anuncis lluminosos de Piccadilly Circus. Va exclamar: “Molt bonic, llàstima que sàpiga llegir.” No me n'he pogut estar, perdonin.

Després hi ha les cites insistents, com la d'El Guepard: “Tot ha de canviar perquè tot segueixi igual.” Jo cada cop que me la trobo passo a una altra cosa. N'hi ha que l'han estilitzada: “Aquell polític actua lampedusianament”, en referència a l'autor. Passo a una altra cosa amb més motivació.

Els editors de Revista de Catalunya m'envien un exemplar on Joan Esculies Serrat demostra que Josep Tarradellas no va pronunciar mai la frase que tothom li atribueix: “En política es pot fer tot menys el ridícul.” Jo, sense tantes investigacions, ja ho havia dit, afegint que, si de cas, Tarradellas la va treure de Josep Pla, que en un article va afirmar el mateix però amb caràcter general: “A la vida es pot fer tot tret del ridícul.”

El ridícul depèn de l'observació dels altres. ¿Com podia Tarradellas rebutjar-lo si el va fer copiosament a l'exili? Representava un govern sense efectes que no reconeixia ningú i que si era vist amb commiseració pels països democràtics era escarnit per l'Espanya de Franco i també per molts catalans. Després aquests mateixos catalans i l'Espanya sorgida del franquisme el van tractar amb tots els honors, i encara diuen que l'enyoren. Sense haver-se exposat prèviament al ridícul Tarradellas no hauria triomfat. Josep Pla l'anava a veure a Saint-Martin-le-Beau. Amb la boina i vestit mig de pagès. Si li va dir que a la vida es pot fer tot menys el ridícul, Tarradellas no en devia quedar gaire convençut, després d'examinar-lo. Sense l'autor fent el ridícul pel món, l'obra de Pla no arribaria ni a la meitat. I per por de fer-lo, Picasso no s'hauria arriscat a inventar el cubisme, i tota la vida hauria pintat cromos amb malalts cadavèrics al llit.

Ara l'asseveració apòcrifa de Tarradellas s'usa per ridiculitzar els gestors de l'independentisme i els viatges del president Puigdemont. Que vagin rient, equivocant-se i contradient-se. En política, com en la vida, s'ha de fer tot, també el ridícul pacífic i pacient.