Debats i conferències

La visita de Mister Marshall a Barcelona va coincidir, en el temps, amb un parell de bolos dels líders independentistes per explicar a l'exterior les raons per les quals Catalunya vol emancipar-se d'Espanya. El president Carles Puigdemont va visitar els Estats Units, amb una conferència a Harvard inclosa, i Artur Mas va entaular un diàleg de sords amb l'exministre José Manuel García-Margallo a l'Ateneo de Madrid pocs dies abans que el líder de l'executiu creués l'Atlàntic.

Les promeses de Mariano Rajoy cauen pel seu propi pes davant d'una ciutadania que ha deixat de creure en l'Estat, sobretot quan s'adona de les inversions que ja hauria hagut de fer a Catalunya perquè aquesta fos competitiva de veritat. Potser els empresaris del BOE li faran una mica de cas i l'ajudaran a teixir el relat de la Catalunya moderada i dòcil que li agradaria, però, certament, el PP no ha sabut llegir que el principal greuge amb el país, amb la gent de peu, és moral: afecta més al que vull ser (o em deixen ser!) que no pas al que tinc a la butxaca. A Catalunya ja no se la pot comprar.

Deduccions similars es podrien extrapolar del debat que van protagonitzar l'expresident Mas i l'exministre d'Exteriors del Partit Popular. L'audiència madrilenya més refinada va poder copsar la distància que hi ha, en aquests moments, entre les posicions dels dos executius: entre les seves aspiracions de futur. El debat entre la legitimitat i la legalitat que envolta el popularment conegut com a Procés sembla no voler solucionar-se de manera lògica, és a dir, posant la política per davant de les sentències dels tribunals. I sort n'hi ha, que Puigdemont des dels Estats Units va recordar, urbi et orbi i per enèsima vegada, que les constitucions no són immutables, ans al contrari, que haurien d'apel·lar a la voluntat del poble: “We the People”.

De la topada entre Mas i Margallo em quedo amb la frase més reveladora, pronunciada pel diputat conservador: “Catalunya és el principal problema de l'Estat. Les crisis se superen, la dissolució d'Espanya, no.” En definitiva, l'entronització d'una idea completament westfaliana de l'Estat, per no dir similar a la frase que va fer famós el cardenal de Richelieu, en temps de Lluís XIII de França: “L'home és immortal, la seva salvació és eterna; l'Estat no ho és, la seva salvació és ara o mai.” L'inici de la raison d'état, de la centralització de França, del que va portar Espanya a tenir una cultura política imperialista que sembla que no desapareix mai del tot de l'imaginari col·lectiu de la classe governant: la sensació de tenir una permanent bretxa entre governants i governats, entre qui està aferrat al poder i qui mai podrà arribar-hi o no ho hauria de fer. L'Espanya del comte duc d'Olivares actualitzada per la postmodernitat.

La necessitat de salvar Espanya és el relat que vol imposar el poder d'arrel mesetària, el de les portes giratòries, l'Íbex 35 i el BOE. És el que intenta buscar permanentment l'associació entre el nacionalisme i l'exclusió, un reduccionisme impropi d'acadèmics –com el professor José María Beneyto– que volien discutir a Harvard sobre les legítimes aspiracions de gairebé el 50% dels catalans. Apel·lant a un altre referent, Michael Keating, de la Universitat d'Aberdeen, el nacionalisme català és dels que més s'han sustentat sobre una base cívica, i no pas ètnica. De la intervenció del professor Beneyto a Harvard, com a rèplica al president, només n'aprofitaria la primera afirmació: l'advertiment que una excessiva polarització del debat no porta enlloc, ni per uns ni per altres.

De fet, ja fa temps que el Procés català es passeja pel món fent del memorial de greuges amb l'Estat una bandera, o un argument central per a la reivindicació de la independència. Certament, els greuges hi són (tangibles i intangibles), però el discurs català a vegades peca de mirar-se el melic i posar poc èmfasi al que la Catalunya independent podria aportar a l'estabilitat europea o a la geopolítica global. Catalunya no pot passar per un nen ploramiques; ans al contrari, caldria que enfortís un relat més còmplice amb la solució als grans desafiaments globals. La petició que la Generalitat va fer per acollir refugiats, davant la poca predisposició de Madrid, va ser un pas en aquesta direcció. Però, ull a no confondre la possibilitat de parlar davant de fòrums d'alt nivell (com el Parlament Europeu o la Universitat de Harvard) amb assumir que hi haurà una acceptació acrítica de les nostres reivindicacions. El victimisme no és bon company de viatge. El discurs s'ha de construir criticant l'apatia que Madrid té amb Catalunya, però també definint la Catalunya independent com un nou actor internacional que es faci necessari pels seus veïns de dalt.