Parelles estables

No fa pas gaire que un assessor de comunicació collonava simpàticament el conseller de Justícia, Carles Mundó, dient-li que semblava el carrer Aragó de tants semàfors verds que acumulava als diaris. Amb iniciatives com el tancament de la infecta i anacrònica presó Model, la veritat és que la seva gestió no està deixant indiferent a ningú. Aquesta setmana ha presentat la creació del registre de parelles estables de Catalunya, que ha de facilitar els tràmits a aquelles famílies que no estiguin sota l'empara d'un matrimoni, evitant-los passar pel notari i endreçant la dispersió dels registres municipals. Encara que no faci modern expressar aquestes afirmacions, la parella estable és i ha estat un motor de progrés. Ho ha estat com a forma d'organització de la societat, de transmissió de la propietat i d'empara i educació de les noves generacions. Que un avenç es produís en temps remots no vol pas dir que el seu sosteniment sigui reaccionari, de la mateixa manera que ara no ens posarem a fer servir rodes quadrades perquè la roda circular va aparèixer uns quants mil·lennis abans de Crist. De vegades això provoca confusions a dreta i esquerra, com ara quan l'advocat republicà nord-americà Ted Olson defensava el matrimoni homosexual al·legant que “el matrimoni és un valor conservador” i que les “persones que s'estimen i que volen formar un lligam estable per participar de la nostra economia i la nostra comunitat” han de tenir suport des dels sectors conservadors. Entenent les seves bones intencions, hem de posar en dubte la conveniència de l'ús d'aquest adjectiu. No és casualitat que sempre que es proposi un model alternatiu al de la parella estable sigui emmirallant-se, amb aires d'antropòleg, en tribus que amb prou feines han superat el paleolític i que tenen uns nivells educatius i d'esperança de vida deplorables. Per això el registre impulsat pel conseller Mundó, com tota mesura que es prengui en aquesta direcció, és radicalment progressista.