Vuits i nous
Una marieta
Els plàtans del carrer han començat a treure la fulla tendra. No me'n faig cap il·lusió. L'any passat també van néixer tan bé com ara, però així que es van fer una mica grans van donar mostres d'emmalaltir. Es van arrugar, es van tornar de color grisós i van impedir que a l'estiu els arbres que les feien possibles presentessin una imatge o una ombra agradables. Em sembla molt que les d'ara van pel mateix camí. Els plàtans, tan soferts, no estan bé.
En Quim Tarragó, que és amic des que anàvem junts a l'escola, s'ha responsabilitzat durant molts anys de la jardineria municipal amb grans encerts. Mataró necessita vegetació per amenitzar un urbanisme i una arquitectura de qualitat més aviat baixa, i en Tarragó ha plantat jardins fins i tot allí on semblava que un jardí no hi podia fructificar L'altre dia me'l vaig trobar: “M'acabo de jubilar però he deixat en bones mans la successió.” Un any vaig observar en els arbres unes capsetes lligades al capdamunt del tronc, a tocar de les branques. En Quim em va explicar que contenien una substància química per veure si els arbres es refeien. La reanimació no s'ha fet visible. “Aquest any hem provat amb les marietes.” “Les marietes?” “N'hem situat als arbres perquè està comprovat que els regeneren.” No ho vaig entendre gaire. En tot cas, és l'últim servei d'en Quim a la massa forestal urbana. Els seus successors n'analitzaran el resultat i decidiran si l'operació ha tingut èxit o se n'ha de provar una altra.
Un matí d'aquests va aparèixer una marieta al pati interior de casa. Vaig pensar que era una de les d'en Quim, que s'havia escapat. La vaig observar. Jo diria que quan era petit les marietes tenien la superfície superior més com una cúpula, més de mitja esfera. La d'aquesta era tirant a plana, com la clova no d'una escopinya sinó d'una cloïssa. Potser estic mal fixat i les marietes sempre han estat així. Fa tant temps que no en veia... Abans, com que la ciutat era d'extensió més reduïda, feies quatre passes i ja et situaves en llocs silvestres. L'observació dels insectes era intensa: marietes, papallones... Formigues no de cuina sinó de niu foradat a la sorra... Ara per arribar a la muntanya, a les hortes i al camp s'han de travessar tants polígons industrials i urbanitzacions que acabo no fent-ho mai. Potser en aquest temps les marietes han evolucionat la forma. Potser les marietes han desaparegut i només hi ha les que en Quim té en conserva. M'han dit que els pins tenen una malura, que es tornen blanquinosos i moren. Mira: com els plàtans de la Rambla. Ho hauré d'anar a mirar, encara que, per tenir un disgust, més val que me n'abstingui. Els arbres es moren a la ciutat i a la muntanya, les marietes no són el que eren i en Quim Tarragó que plega.