Educació: tenim un problema

Voldria parlar de l'educació, però no sé per on començar, car és plena de problemes. Tothom està d'acord que per a una societat democràtica l'educació és fonamental, però a partir d'aquí ningú pensa igual. L'administració va a batzegades, i en realitat només mira de complir l'expedient, fugint de tenir un projecte clar i mirant d'estalviar tot el que pot. La selecció del personal és dolenta, i la tasca real de la inspecció, vetllar per la qualitat, és inexistent. Les tesis neoliberals han fet forat fins i tot en els partits d'esquerres, que cedeixen al projecte de tenir unes direccions fortes, anul·lant la democràcia dels centres i creant un sistema de places perillós i endogàmic, pràctica que ja està implantant i que topa de ple amb la idea de la nova escola oberta, que necessitarà uns professionals compromesos, vocacionals, i fent una tasca d'igual a igual per coordinar contínuament l'immens treball que suposa treballar en projectes i adaptar-ho tot al ritme de l'alumne. Per altra banda, una educació així necessita espais, instal·lacions, materials, horaris, disponibilitats, etc., que els centres educatius són molt lluny de poder tenir, i caldria una inversió molt important per implantar-ho. Altrament, la reforma educativa dels anys vuitanta i noranta ja era això mateix, i en pocs anys la mateixa administració ho va tirar enrere, i vam passar dels crèdits variables i la programació adaptada per cada centre i grup, a les velles assignatures anuals i amb llibre de text, que és on estem la majoria. Va haver-hi una època en què hi havia oposicions cada curs, i les aules tenien una ràtio voltant els 20/22. Actualment estem ja en ràtios de trenta alumnes, i no es veu per enlloc que això pugui baixar. Ara sembla que volen convocar uns milers de places, però durant anys la gent s'ha jubilat i ha entrat en el seu lloc, amb sort, un interí, si no un professor substitut, personal que no ha estat avaluat per accedir la carrera docent, feta l'excepció del vell CAP, ara convertit en màster, però que no assoleix de formar a poc a poc i amb un llarg tutorització, els nous professionals, que per altra banda no poden accedir a una plaça. Tot plegat és un totum revolutum amb l'administració desorientada i moviments de renovació pedagògica fent postulats voluntaristes, que confonen aprendre i saber, voler estudiar i estudiar, car pressuposen als alumnes unes voluntats que, sobretot als cursos alts de primària i a la secundària, poden ser un autèntic miratge si s'implanten massivament. La idea que treballant en grup s'aprèn més que individualment és enormement discutible. No es preveu com es duria a terme al batxillerat, i no queda clar com un alumne que ha passat anys sense fer deures podrà afrontar un altre tipus d'estudi. I per acabar, la cultura de l'esforç o el paper de l'autoritat queden discutits per tots els nous profetes, que posen tots els ous en el cistell de les ganes d'aprendre i les ganes d'ensenyar, qüestions altament dubtoses veient el perfil de la nostra societat actual. Estem, segons crec, en una disparitat de criteris de gestió i pedagògics tan gran, que del futur potser no es pot esperar res més que sort, perquè si no, anem cap a una enorme confusió, que ja està latent o és real a cada centre i en cada professional, cada progenitor i cada alumne. Em sembla.