Una àrea destinada a les religions

La decisió plebiscitària de Suïssa de prescindir dels minarets ha tingut –de moment– un ressò més aviat escàs. Veurem d'aquí en endavant si en tindrà més. Ara i aquí, la palma de ressò popular se l'ha endut l'editorial dels dotze diaris –els dotze apòstols– sobre la «dignitat de Catalunya». Ningú s'ho esperava. I, malgrat tot, no deien res que no sabés tothom. La desídia del TC no era manca de competència sinó d'interès. D'aquesta manca d'interès, el clericat en tenim una experiència trista. Em refereixo a la famosa recognito (el vistiplau) que havia d'arribar de Roma en relació amb els resultats finals del Concili Provincial de la Tarraconense. I al cap de més d'un any d'inacabable espera, vam saber que els documents eren encara a Madrid, on se'ls llegien amb lupa (o potser no se'ls llegien). Calia només que provinguessin d'on provenien –de les diòcesis catalanes– per no fer-ne cas o bé per ser mirats amb un recel inicial fora de lloc. El cas és que tot aquell treball conciliar, que plantejava la necessitat d'una pastoral de conjunt de les sis diòcesis catalanes, se n'anà en orris. El nasciritus, en aquest cas concret, no va arribar a néixer. Vulgues que no, hi ha un cert paral·lelisme entre els dos casos. En el concili de la Tarraconense hi havia en joc la «dignitat» de l'Església catalana. En el cas dels dotze editorials, el que hi ha en joc és la «dignitat de Catalunya». No s'hi val, a fer referèndums per no res. Ni s'hi val, tampoc, en democràcia, a infravalorar-ne els resultats. El grau de participació –segons les estadístiques– va ser prou elevat. En cap dels dos casos, però, el de Tarraconense i el de l'Estatut, la veu dels bisbes catalans no s'han fet sentir. Els silencis també són pentecostals: revelen molt més del que intenten velar. La realitat és complexa, diuen, però no igual de complexa en tots els nivells. De la llarga espera sobre la resolució del TC respecte a l'Estatut de Catalunya, n'ha sortit –i continuen sortint– manifestacions independentistes. Expressió clara del descontentament i del desencontre amb els polítics, més que no pas d'ideologia radical. I de la llarga espera d'aquell reconeixement que no va ser tal, i que, d'altra banda, havia de ser una ben merescuda felicitació a tots els que hi van treballar de valent, n'han vingut, en bona part, un nombre important dels fòrums que existeixen i subsisteixen al marge de l'aprovació jeràrquica. No per ganes, sinó per manca d'interès de la jerarquia. O bé, en el cas de l'Estatut, per la intromissió, políticament interessada del PP, que encara «l'espanyolisme excloent». Hi hauria en tots els àmbits més bona unió del que sembla si no fos que els qui governen, en cada cas, no juguen net.

Tornant al tema dels minarets: seria bo que una persona de la talla de Joan Estruch, catedràtic de sociologia a la UAB, persona sàvia i ponderada, ens oferís un treball semblant al que va dur a terme amb els seus alumnes i amb l'eficaç ajuda del govern català sobre Les altres religions a Catalunya, és a dir: les religions minoritàries. Déu n'hi do! El llibre de Joan Estruch (editat el 2004, per Mediterrània) em va deixar bocabadat. Coexisteixen a Catalunya el judaisme, l'ortodòxia, el protestantisme (amb un nombre de branques considerables), els adventistes, els mormons, els testimonis de Jehovà, l'islam, els baha'is, l'hinduisme, els sikhs, el budisme (el Mahayana i el Vajrayana) i finalment, també, el taoisme. Ningú ho diria, veritat?

Més aviat el que dirien –tots– és que Espanya és catòlica. I que la Conferència Episcopal només té una veu: la del seu president, el cardenal Rouco (veu ronca i acostumada a esbroncar). El dia que cadascuna d'aquestes religions comenci a reivindicar els seus símbols socioreligiosos i culturals en la vida pública, això serà la torre de Babel. Ara, si el que es proposen és mantenir-nos (i mantenir-se) convençuts, malament rai. Està bé (i és lògic) que estimem els nostres símbols i la nostra cultura. Però encara està molt millor que siguem –els creients– fidels al que creiem. I per ser-ho, no cal l'ostentació. Si la religió ens ajuda a ser millors com a persones, benvinguda. Cadascuna en la seva especificitat pot contribuir a millorar l'individu i també la seva comunitat. I només amb això tot milloraria. Si del que es tracta, en canvi, és de fer-se visibles i competir, aleshores gairebé que és millor crear una àrea destinada a les religions. I llestos!