Kriptonita

Enfi­lem la set­mana de Sant Jordi. Diu la dita que a qui tre­ba­lla en diu­menge, el dimoni el penja. Lli­bre­ters, edi­tors i escrip­tors aca­ba­rem pen­jats del des­mai com en un suïcidi col·lec­tiu i lli­bresc que es repe­teix cada pri­ma­vera. L'estampa és romàntica, si més no. La diada de Sant Jordi és la krip­to­nita dels escrip­tors: ens debi­lita en una fatiga agra­dosa, agraïda i agre­dolça. Des­fi­lem per les pri­me­res hores del dia en actes mig ins­ti­tu­ci­o­nals, esti­mem l'afecte dels lec­tors que ens venen a veure al mig­dia o després del pollas­tre a l'ast i la mig­di­ada, i com­pren lli­bres perquè els hi dedi­quem en un cara a cara de pocs minuts. Però al mateix temps ens pre­gun­tem quants d'aquests via­nants que diu­menge apa­ma­ran ram­bles i gas­ta­ran són lec­tors habi­tu­als de lli­bres. Les xifres ens dei­xa­rien glaçats: hi ha qui només lle­geix un lli­bre a l'any i no mor. Hi ha lli­bres memo­ra­bles però també hi ha molta fer­ra­lla. Trieu bé, sis­plau. No us dei­xeu remol­car per les modes. No cai­gueu al parany de l'espec­ta­cle. Ence­neu el llum. Feu com amb les per­so­nes: deci­diu-vos per lli­bres mar­tell, gotes mala­ies que us fora­din el crani men­tre som­rieu com tarats. Lli­bres que, com alguns amants, us facin arren­car un tros de pell a cada coin­cidència vis­cuda, o ima­gi­nada. Sigueu apas­si­o­nats com ho som nosal­tres quan escri­vim. Apre­neu dels lli­bres pulmó. Cre­meu. Lle­gir fa guapo, si el lli­bre és bo. Si no, pot con­ver­tir-se en la vos­tra krip­to­nita: us farà per­dre for­ces, us immo­bi­lit­zarà i anul·larà els vos­tres poders. Us farà imbècils radi­cals amb car­net de soci, vaja. I tal dia farà un any.