Un model comercial genuí, urbà i genuí

Catalunya és un país amb tremp, caràcter i una accentuada personalitat. No és només una qüestió de llengua, hi ha multitud de fets que ens fan ser com som: llengua, història, dret... i també el comerç. Per això la uniformització que ha impulsat tossudament Madrid en aquest darrer àmbit, el comerç, troba resistències impensables, perquè xoca amb la nostra manera de ser i de fer, que és també la nostra manera de funcionar amb èxit.

Així, els intents d'uniformitzar comercialment l'Estat han topat amb una tradició fortament arrelada al nostre país. El 2003, amb el PP a Madrid i CiU a Catalunya, Aznar es va proposar desballestar el model comercial del nostre país promovent la liberalització absoluta dels horaris comercials: les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any. Ras i curt, hauria significat la defunció del petit comerç, impossibilitat de mantenir una pugna d'aquest tipus amb les grans superfícies comercials. Tenint en compte que a Catalunya el 98% dels comerços són petits i mitjans i que estan ubicats dins l'entramat urbà, els efectes haurien estat demolidors perquè la competència deslleial cap a les petites empreses hauria estat terrible. Unes conseqüències que no només atemptarien contra aquest model d'empresa familiar que passa de generació a generació, caracteritzat per una molt bona qualitat en el servei i en el producte i en l'ús majoritari de la llengua catalana en el tracte amb el client, sinó que hauria repercutit directament sobre la vitalitat de la trama urbana, afeblint-la.

Aquesta amenaça, la vam salvar fent a corre-cuita una llei catalana d'horaris comercials, amb uns horaris regulats, i aconseguint que el nou govern del PSOE, el 2004, es limités a adaptar la llei espanyola a la catalana, determinant uns intervals horaris i uns dies a la setmana en què es podia obrir en funció del tipus de comerç i les necessitats de la gent.

Però la intervenció de la Unió Europea, a través de l'anomenada directiva Bolkenstein, ens obliga a tornar a legislar i a fer la pròpia transposició de la normativa europea. Si no fos així, tornaria a quedar tocat l'equilibri entre petites, mitjanes i grans superfícies comercials. D'aquí la necessitat de fer una nova llei del comerç, que, bo i respectant la directiva europea, preservi el model de comerç català. I no per un afany proteccionista, sinó perquè el nostre és un model eficaç i amb grans avantatges en relació, per exemple, amb el model francès, que ha restat dinamisme als centres urbans, ha creat ciutats dormitori i obliga la gent a dependre tothora de l'automòbil, tant per a l'oci com per anar a comprar. Certament, França té pressa ara per corregir aquesta situació, tot i que em temo que fan tard.

Integrar plenament el comerç en el teixit urbà és una de les prioritats que no podem deixar passar. Allò que funciona raonablement bé no ho podem deixar perdre. El model comercial català, que compleix un paper fonamental com a motor econòmic i de cohesió social i territorial i que dóna una resposta adequada a les necessitats de la ciutadania, no només s'ha de preservar sinó que s'ha de potenciar. Aquests són els reptes als quals ha de donar resposta la nova Llei de comerç catalana, i en això estem compromesos.