‘Auca del xup-xup'

Que no és ben bé una auca, aquest conjunt d'estampes petites, acompanyades de rodolins, ni el xup-xup una cocció, amb el soroll que fa allò que bull suaument. El nom d'Auca del xup-xup és un homenatge a Salvador Espriu, el de Setmana Santa, quan ens suggereix que el mot definitiu, el de la mort, és com el “peix enfarinat” dins el xup-xup de l'oli. Si ja el títol indica els precedents equívocs del llibre que he tractat d'estructurar, més delicte té la fórmula assajada. L'editor que em suggeria la malifeta volia que escrivís de com veien a Madrid –fa 14 anys que hi visc– tot això del procés cap a la independència de la meva petita pàtria. Feia anys que havia perpetrat el llibre Un català a Madrid, i ara em volien imposar la penitència d'un altre llibre d'expert en generalitats. Li ho vaig dir a l'editor: si soc barceloní des de fa 77 anys, i encara no he arribat a saber què és Barcelona, perquè, com deia l'home de ràdio Luis Arribas Castro, “la ciudad es un millón de cosas” ¿què puc dir de Madrid, una quasi ciutat, de Villa y Corte, amb prop de quatre milions d'habitants i que, com ens recordava Antonio Machado, és el “rompeolas de todas las Españas”? Tot amb tot, i com que soc tossut, i conec prou bé unes quantes dotzenes de bars de la capital d'aquesta España, una-grande-libre, m'hi he posat. I he preguntat a molta gent dels meus entorns què en pensen, de tot això del “procés”. Primera conclusió: no feu cas del que propalen els indignes (i pedants) mitjans de comunicació. I segona: no és, ni de bon tros, la primera de les preocupacions dels entrevistats.