Interès pel procés

Entro només per curiositat en un alberg de pelegrins del Camí de Santiago i demano un cafè en el bar adjunt. La dependenta em diu: “Usted, por el acento, no hace falta que diga de dónde viene.” Em preparo per si em fa alguna pregunta sobre el procés independentista, però la inquisició no té lloc. Aquesta noia, lligada darrere el taulell del bar d'un poblet remot de Navarra, deu estar impregnada del més gran cosmopolitisme. Quan no serveix un grup de Nova Zelanda ho fa a un de coreans o a aquesta senyora vinguda de Suècia que camina i avança tota sola pels senders de blat i vinyes. D'una hora lluny es veu que jo no soc de la colla de caminants perquè no carrego motxilles i, per fer-ho més evident, porto corbata, però a la cambrera no li deu venir d'un excèntric. Si hagués de preguntar a tothom no acabaria mai. O potser en els anys que fa que és aquí ja ho ha preguntat tot a tothom, els catalans inclosos, i ja no espera cap resposta nova. O... o jo estic carregat de manies i ínfules i em penso que pel fet de ser català i de trobar-se Catalunya en ple procés haig de ser motiu de curiositat suplementària. Molts pelegrins venen de França. Laissez faire, laissez passer sembla una consigna pensada per ser aplicada al Camí de Santiago.

És diumenge de Rams a Tudela. Tothom va a beneir amb uns branquillons d'olivera i tothom estrena la indumentària de primavera. Dominen els roses i els blaus pastel, i una senyora que camina davant meu s'ha abillat com si anés de casament. Abans, aquí, també tothom estrenava, aquest dia. El costum deu haver anat molt de baixa perquè a Tudela em sorprenc de trobar-lo. Faig el vermut en un bar, i parlo amb el cambrer. Em faig servir les cèlebres verdures de la localitat a can Remigio, i també parlo amb el cambrer. “Usted es catalán.” M'explica que les bones verdures són hivernals i que, en conseqüència, no em podrà oferir la més deliciosa de totes, la borraja. “Ustedes en Cataluña la desconocen.” Passo a La Rioja, “cuna del castellano”. Y de Castilla, podríem afegir-hi. Conserges d'hotels, més cambrers, senyors i senyores que seuen a la taula al costat de la meva, gent amb qui comento els atractius paisatgístics i arquitectònics, un pagès que atura un moment el tractor... “Usted es catalán.” Sí, senyors, per servir-los. I no tenen res a preguntar-me, per bé o per mal, sobre el procés? Cap interès? I en el seu defecte: cap agressivitat? Una comprensió basconavarresa, una increpació de castellano viejo... Que els deixem indiferents? Que no ens creuen? Que ho veuen impossible? Que ho consideren resignadament inevitable? No encerto a decantar-me per cap resposta. L'hostilitat sembla reservada a Madrid. A tot Madrid? A l'oficial, al de la premsa, si més no. He tornat molt confús.