Quina vergonya!

Si hagués de definir-me respecte dels articles, les cròniques i altres maneres d'expressar-se dels professionals de la premsa escrita, diria que no he sabut mai si em satisfà més la redacció d'un article o la lectura de professionals del mitjà en explicar amb paraules encertades, oportunes, clares i valentes, situacions com les d'aquests moments, en què cada dia cauen en mans de la justícia persones de prestigi, les que de manera generalitzada eren considerades modèliques amb el seu comportament, honrades amb la seva manera de viure, i algunes –poques– que hom citava com a exemple de comportament humà, per la seva convivència, moderació i entusiasme pels col·lectius que, sense retribució de cap mena, fomentaven la cultura, les arts i els esports.

En un periòdic català de gran tirada, el passat dijous dia 20 d'abril, dos periodistes rellevants expressaven amb claredat les seves inquietuds, reflex de les que tenen bona part dels lectors en llegir –el pillatge s'ha guanyat molt (massa) d'espai en tots els mitjans de comunicació de tota mena– articles i més articles que denuncien la corrua de persones que comencen negant-ho i, a la vista de les proves, la majoria aixafats, acaben admetent els fets, disminuint les quantitats de les proves i intentant sortir en va de l'enfangament, el qual empresona i no afluixa les tenalles fins arribar a l'os. L'article, a segona plana, era una mena d'editorial firmat. Amb nom i cognom, dedicava un extra a Rodrigo Rato dient: “El vicepresident Rodrigo Rato amassà una fortuna opaca mentre seia a la butaca de La Moncloa.” Clar com l'aigua! Un no està acostumat a llegir acusacions tan greus amb claredat diàfana d'un personatge famós com l'assenyalat.

Pàgines endavant un altre articulista famós, no català, que coneix les virtuts i els pecats com si hagués parit els catalans, en un article a columna sencera, el qual no té pèrdua, assenyala fins a una vintena de noms, de polítics la majoria, uns encartats i altres encara no, entre els quals no hi ha catalans, aquesta vegada. Bé, cita Prenafeta de manera esquitllada i demana a Pujol que, d'una vegada, faci el que deia del terrorisme: “La corrupció, tota junta en un costat, i tots els catalans a l'altre.” Per acabar la columna, l'autor cita Rajoy de manera semblant, i li demana que digui tot el que sap, que ha d'ésser molt, i caigui qui caigui, que pot ser espectacular. Esperem confiats.

Els professionals de la premsa he intentat emular-los, però no copiar-los. Avui he fet una excepció, dispenseu-me. No és normal poder llegir articles firmats de professionals de renom, parlant de corrupció amb fets i autors i m'he atrevit a destacar-ho. Cada vegada que anomeno Pujol, s'obre la ferida. De tots els encartats, ha estat l'únic amb qui havia tractat, l'havia admirat i respectat. Com és possible... Quina vergonya! Sols volia dir això.