Deu ser una noia d'allà

La taula està parada per esmorzar. En arribar-hi, observo que hi ha asseguda una noia que no és de casa. Penso que deu ser qüestió d'un intercanvi. Ja hi estem acostumats. Com sigui que la majoria de nois i noies estrangers que venen coneixen bé l'idioma anglès, m'adreço a ella amb un elegant “good morning”. Educadament em contesta de la mateixa manera. En uns instants venen la resta de la família. La neta s'adreça a la nouvinguda en català: “Has dormit bé?” Contesta: “Perfectament, gràcies.” M'estranya, i pregunto: “Com, però no ets... anglesa?” I diu ella: “No. Soc de Palafolls!” Es desfà l'equívoc. No és un intercanvi. Es tracta d'una companya que va sortir de farra, i per no haver de tornar a casa seva s'ha quedat a dormir aquí. Al cap d'uns breus moments, però, apareix Marco, un xicot alemany de setze anys; un exemplar ari. Aquest sí, aquest és aquí per un intercanvi. Es passarà uns dies a casa nostra, i així més endavant la noia de ca podrà anar a casa seva, pels nords del país germànic. Tot esmorzant, la conversa dels joves és plenament en anglès, un idioma que sembla planer per a tots tres, malgrat que cap d'ells sigui britànic. Els grans ens defensem com podem.

El costum d'intercanviar-se està en la seva plenitud. Per mitjà d'internet la gent es coneix, assenyala una estada, l'ensenya amb fotografies, i l'ofereix a canvi de rebre el mateix tracte. Amics de poblacions de Girona i del Baix Empordà tenen establert aquest sistema des de fa anys: una família anglesa invariablement es planta a la seva residència el primer dia d'agost de cada any, i no se'n mou en unes setmanes. El tracte és entregar les claus de casa seva, perquè els d'aquí puguin estar-se a la Pèrfida Albió per un període similar. Una permuta perfecta, sense cost econòmic, i amb el plaer de viure en la intimitat d'una llar.

Per altra part, aquesta mateixa eina –internet– està ajudant a equilibrar pressupostos d'algunes famílies. En aquests casos no és un intercanvi, sinó un lloguer. En propagar les seves dades per la xarxa, posen condicions econòmiques per deixar l'ús d'un domicili sigui per a un cap de setmana, o per a un període més llarg. Algunes tenen ple tot l'estiu!

Una mestressa ens deia que, quan marxen uns estadants, els propietaris necessiten un temps de quatre hores per fer neteja, i deixar-ho net i polit per als nous llogaters. Si uns se'n van a les dotze del migdia, els altres ja poden venir a les sis de la tarda, per trobar-ho a punt.

Generalment els familiars fan desaparèixer els objectes personals –fotografies, dibuixos, records, imatges– perquè els nouvinguts no s'hi sentin estranys. El fisc potser hi tindria a dir, però és una ajuda, en temps de crisi sostinguda i de paga de jubilació congelada.