Opinió

Tribuna

Una ètica per al futur

“Les generacions futures ens demanaran comptes per les decisions que hem pres durant el període d'història que ens ha tocat viure

El futur depèn de les opci­ons que es pre­nen en l'actu­a­li­tat i, segons qui­nes siguin aques­tes, s'està esbos­sant un futur més clar o més obs­cur. En aquesta ètica, el futur compta, fins a tal punt que la lli­ber­tat d'acció dels pre­sents ha de tenir en compte els hipotètics bene­fi­cis o per­ju­di­cis que es puguin cau­sar a les gene­ra­ci­ons de l'esde­ve­ni­dor.

La reflexió sobre l'herència que dei­xa­rem als nos­tres fills i nets i als nets dels nos­tres nets no és irre­lle­vant. Par­tim de la tesi que el món és un do rebut imme­res­cu­da­ment, una rea­li­tat bella i plu­ral que no ens per­tany com a espècie, sinó que hem de vet­llar i pro­te­gir, emprar amb la deguda mesura i, evi­dent­ment, cedir-lo en herència als qui, en el futur, nai­xe­ran i viu­ran en ell.

El mode com s'ha ori­gi­nat el món i l'evo­lució que ha tin­gut lloc al llarg dels dife­rents períodes de la història natu­ral no escau ni a l'ètica ni a la teo­lo­gia dis­cer­nir-ho. Massa freqüent­ment s'han gene­rat malen­te­sos en la història, per causa d'una inde­fi­nició dels camps dis­ci­pli­na­ris i de les meto­do­lo­gies.

Més enllà de les hipòtesis plau­si­bles, no n'hi ha cap que pugui negar la tesi que el món té un ori­gen en una rea­li­tat fona­men­tal que l'hagi cau­sat. No és, doncs, insen­sat com­pren­dre el món com un do mera­vellós, com un espai entre­gat gene­ro­sa­ment per rea­lit­zar-hi l'aven­tura humana. L'experiència d'aquest do sus­cita en l'ésser humà admi­ració i, a la vegada, gra­ti­tud. Aquesta gra­ti­tud es tra­du­eix en una acti­tud de res­pecte, de vene­ració, d'agraïment a qui l'ha fet pos­si­ble.

Les gene­ra­ci­ons futu­res ens dema­na­ran comp­tes per les deci­si­ons que hem pres durant el període d'història que ens ha tocat viure. Nosal­tres ens lamen­tem, molt sovint, d'allò que van fer i des­fer els homes que ens van pre­ce­dir en el temps.

Molts con­flic­tes san­gui­na­ris s'hau­rien pogut evi­tar amb un pèl de seny, d'humi­li­tat, de tolerància i de diàleg. I, a més a més, és veri­tat. Els cri­ti­quem i, a vol­tes, els repu­diem per allò que van fer o dei­xar de fer; però el pas­sat no podem can­viar-lo, perquè és petri i està més enllà del nos­tre àmbit de lli­ber­tat; no per­tany a la volun­tat. Nosal­tres, al cap­da­vall, som la resul­tant d'aquest pas­sat.

Massa sovint iden­ti­fi­quem les con­tra­dic­ci­ons i les feble­ses de les gene­ra­ci­ons que ens han pre­ce­dit en el temps, però no som prou cons­ci­ents per veure aque­lles con­tra­dic­ci­ons que estem ges­tant en el pre­sent i que tin­dran efec­tes molt nega­tius en el futur llunyà. La cura de les neces­si­tats del pre­sent no pot hipo­te­car el futur.

Hem de ser, doncs, curo­sos amb l'herència que dei­xem, i vet­llar perquè l'esce­nari del món, les ins­ti­tu­ci­ons que hi ha en ell i les con­di­ci­ons de vida del dia de demà siguin dig­nes per al desen­vo­lu­pa­ment de tots els éssers humans, i no tan sols per a una petita par­cel·la.

Una ètica de ver­ta­der progrés vet­lla pel benes­tar de tota vida humana, espe­ci­al­ment per la dels més fràgils, la d'aque­lles per­so­nes que, per si soles, no poden sub­sis­tir. Cal crear les con­di­ci­ons opor­tu­nes perquè aques­tes vides fràgils tro­bin un lloc en el món i puguin desen­vo­lu­par-se en igual­tat de con­di­ci­ons. El progrés social i moral de la huma­ni­tat és incom­pa­ti­ble amb polítiques de la vida exclo­ents que no garan­tei­xen igual­tat d'opor­tu­ni­tats per a tots, inde­pen­dent­ment del seu ori­gen i de les seves qua­li­tats genètiques.

Entre els pen­sa­dors que han arti­cu­lat més reei­xi­da­ment una ètica de les gene­ra­ci­ons futu­res, des­taca el filòsof d'ori­gen jueu Hans Jonas. En la seva obra fona­men­tal, El prin­cipi de res­pon­sa­bi­li­tat, bas­teix les con­di­ci­ons bàsiques per garan­tir un futur digne a tot ésser humà a par­tir de la vir­tut de la res­pon­sa­bi­li­tat, entesa en un sen­tit kantià, però subs­tan­ti­va­ment trans­for­mada.

Ser res­pon­sa­ble, segons aquest lúcid pen­sa­dor, no sig­ni­fica sola­ment res­pon­dre cohe­rent­ment de les pròpies deci­si­ons, assu­mir els actes lliu­res i fer-se càrrec de les con­seqüències que tenen. És res­pon­dre a la crida dels éssers vul­ne­ra­bles que exi­geix atenció, dis­po­ni­bi­li­tat, res­posta. És res­pon­sa­ble –ras i curt– el clam del pobre, de la víctima, de l'inno­cent, del famo­lenc, del transeünt, del sen­se­sos­tre.

Hans Jonas dibuixa un futur fosc i devas­tat i, a par­tir d'aquesta pros­pec­tiva, argu­menta a favor de la res­pon­sa­bi­li­tat. Molts la qua­li­fi­quen de catas­tro­fista i, con­següent­ment, des­qua­li­fi­quen l'exigència de res­pon­sa­bi­li­tat que se'n deriva. No crec que sigui així. El deure de vet­llar pel bé de les gene­ra­ci­ons futu­res no pot emer­gir de la por, sinó del desig de bé que expe­ri­men­tem per elles, de la ben­vo­lença que és un dels grans fruits de l'amor lliure i gratuït.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia