La síndrome de Down

La ignorància és la mare de la majoria dels errors d'apreciació de les infinites qüestions a les quals els humans ens havem d'encarar un dia després de l'altre. Amb les inesgotables notícies que els mitjans prodiguen, si hom és curiós pel que passa a l'entorn proper i on anem, amb visions d'un futur catastròfic, pot ser que, sobreeixida la seva capacitat d'interpretació, a vegades, és clar, es cometin errors, es faci el ridícul –aspecte, aquest, que cada vegada es porta menys– i les rialletes perdonant la vida ballin al seu entorn. Ara bé: una cosa és parlar del sobreeiximent dels anglesos i una altra, del polièdric pentinat del nostre viatger president Carles Puigdemont, que cerca la comprensió i l'ajuda moral per a aquest maltractat poble català, en el qual la democràcia no ha guanyat del tot la guerra a la dictadura. S'ha de saber distingir que és el que convé. Ell ho sap prou bé.

Ara bé, hi ha situacions per a les quals no cal haver fet medicina, estudiat el tema a fons o emprat el sentit comú: el respecte per les persones amb discapacitat i, si més no, l'esperit de convivència tan necessari en aquesta època de guerres, d'atemptats, de raptes, violacions, assassinats i molts més atacs al gènere humà, sense motivacions greus vistes. A mesura que augmenten les possibilitats d'adquirir una cultura que ensenya a viure en pau, augmenta molt més l'agressivitat dels humans. Si els successos són propers, la naturalesa es rebel·la encara més, i si els desafia, pitjor.

La premsa i altres mitjans han destacat dos fets paral·lels: a un grupet de nois joves, en un bar de Lleida, no han volgut servir-los per la seva característica comuna i, en un hotel de Vinaròs, 14 joves i dos acompanyants no foren admesos tot i tenir reserva acceptada. Els uns i els altres ni feien escàndol, ni vestien estrafolàriament, ni cantaven, ni reien ni res. Els primers tenien set i volien refrescar-se i els altres pretenien descansar a les habitacions reservades. Els dos grupets comparteixen la síndrome de Down. Què els devien veure de perillós o escandalós per negar-los l'entrada? És un fet prou sabut que les persones amb aquesta peculiaritat en els cromosomes no presenten símptomes d'agressivitat de cap mena. Fan una vida de treball i relació i la majoria envelleixen en pau, en família, encaixant esportivament les petites molèsties que els dona a alguns la síndrome de Down. Acceptar-ho és una excel·lent manera de conviure amb aquesta peculiaritat incurable, però suportable, i portar una vida raonablement positiva. La majoria dels portadors de la síndrome de Down tenen una especial aptitud per reconèixer l'actitud de les persones amb què tracten, si és simpatia, convivència, tolerància o altres situacions. La vida reparteix desordenadament les aptituds. És per això que la convivència té tanta feina! La caritativa compassió d'alguns és totalment errònia. Fuig, fuig...