Catà, un exemple

Aquests dies han tin­gut lloc les pri­me­res jor­na­des bien­nals sobre soci­e­tat indus­trial, orga­nit­za­des pels amics i ami­gues de la Unesco de Girona i la Facul­tat de Turisme de la UdG, sota el lema genèric de Soci­e­tat indus­trial i tec­no­lo­gia, del s. XIX al XXI. Una visió glo­bal. Més que interes­sants. Encara estic paint la con­ferència inau­gu­ral a càrrec de Julián Sobrino, pro­fes­sor titu­lar de la Uni­ver­si­tat de Sevi­lla, mem­bre del grup d'inves­ti­gació “Ciu­tat, arqui­tec­tura i patri­moni con­tem­po­ra­nis” i vice­pre­si­dent del Tic­cih Espa­nya (Comitè Inter­na­ci­o­nal per a la Con­ser­vació i Defensa del Patri­moni Indus­trial).

Els/les de Santa Eugènia de Ter, moti­vats per la veïna Núria Noga­reda, hi varen par­ti­ci­par amb una comu­ni­cació que alerta ja des del títol: Urgeix con­so­li­dar l'edi­fici-taller de la fàbrica Marfà: enllaç entre el món rural (Can Nine­tes) i la indústria (Marfà), publi­cada a Eldi­moni.com. Com que no vull trair el que ha dit, a la sala de graus de la facul­tat, el pro­fes­sor Sobrino, recorro a la síntesi d'ell mateix, que difo­nia Unes­coGi en el moment d'ins­criure's a les jor­na­des: El ter­ri­to­rio de los olvi­dos: patri­mo­nio indus­trial y cul­tu­ral del tra­bajo és el seu sug­ge­ri­dor títol. El lloc de tre­ball (de les anti­gues fàbri­ques o de les moder­nes i aban­do­na­des sucur­sals bancàries bui­des que omplen els nos­tres bar­ris) cons­ti­tu­eix un dels espais més com­ple­xos que conei­xem; és on podem iden­ti­fi­car i des­criure les rela­ci­ons entre hàbitat i tre­ball, tècnica i medi ambi­ent, entre allò que és cen­tral i la perifèria, entre la llei i la pro­testa. Rebla el clau Sobrino quan afirma que, així, “en lloc d'espais tema­tit­zats en què es trans­for­men les anti­gues fàbri­ques [o ofi­ci­nes d'extin­tes cai­xes], hi tindríem llocs de consciència històrica, de manera que podríem com­pren­dre les diferències entre història i memòria i, també, tro­bar el des­llo­ri­ga­dor de per què les soci­e­tats obli­den”.

No en sé el perquè però escol­tant la con­ferència em va venir al cap que aquests dies cele­brem el segon ani­ver­sari de l'Ate­neu Sal­va­dora Catà, de la plaça Josep Pla de Girona, com a espai fabril ocu­pat; havia estat una cèntrica sucur­sal bancària quan tots érem rics, quan la boge­ria febril ho hipo­te­cava tot. Ara ho paguem. La Catà és la consciència del Pri­mer de Maig que ens per­met pen­sar (no obli­dar) i, sobre­tot, somiar. Ni és estrany que l'ate­neu rebi el nom de la buga­dera, pri­mera dona giro­nina afu­se­llada a les tàpies del cemen­tiri de la ciu­tat el 25 d'abril de 1939 –ara fa injus­ta­ment 78 anys–, ni sor­presa ens hau­ria de pro­duir saber que sota aquests bai­xos plens de vida trans­corri, ama­gada, la séquia Monar, la força hidràulica de la perifèria, allà on la Marfà es vin­dica.