Els bons bascos

Diners. Res que tingui a veure amb una millora de l'autogovern, tot i que l'Estatut de Gernika necessita una evident rentada de cara després de l'onada autonòmica de reformes estatutàries que es va emprendre a remolc de la catalana i del fracàs del pla Ibarretxe (qui se'n recorda?). I encara menys: res d'avenir-se a parlar de l'acostament dels presos d'ETA ni de l'excarceració dels que pateixen malalties terminals. El PNB apuntala a La Moncloa un PP corcat per la corrupció i exhibeix la bitlletera amb triomfalisme i sense pudor. Tot té un preu i el d'Iñigo Urkullu ja hem vist quin és: el retorn de 1.400 milions i la rebaixa de 500 milions anuals de l'aportació basca pels serveis que fa l'Estat al territori. Urkullu torna a situar el PNB en el lloc dels nacionalismes bons, un espai d'on el PP i el PSOE no haurien volgut mai que marxés CiU, i encara millor si s'hi afegia ERC; el raconet dels que no desafien l'ordre constitucional, que per acontentar tothom es perden en les ambigüitats del llenguatge sobre el propi projecte polític i contribueixen a la governabilitat espanyola cobrant-se una factura assumible. L'egoisme fiscal basc és tolerable per un Madrid que n'ha tingut prou amb servir-se de la visceralitat homogènia i cohesionadora que ha generat l'anticatalanisme. Un paradigma de l'exemplaritat que fins i tot fa que C's s'empassi les contradiccions i hagi acceptat no sortir aquesta vegada a la foto.