Fa 500 anys

Fa 500 anys Car­les de Gant va desem­bar­car al port de Villa­vi­ci­osa per pren­dre pos­sessió dels seus domi­nis cas­te­llans, jurídica­ment en mans de la seva mare, Joana. Hi va arri­bar acom­pa­nyat dels seus asses­sors bor­go­nyons i cata­la­no­a­ra­go­ne­sos. Va nome­nar l'arque­bisbe Alfons d'Aragó, regent de la corona cata­la­no­a­ra­go­nesa, i el car­de­nal Cis­ne­ros de Cas­te­lla. És el dar­rer monarca amb volun­tat d'esta­blir un imperi uni­ver­sal euro­peu i cristià. Aquesta vocació i la seva extracció cul­tu­ral van faci­li­tar una època de bona entesa amb les for­ces vives del Prin­ci­pat de Cata­lu­nya. No hi havia sobre la taula un pro­grama de cen­tra­lit­zació cas­te­lla­nista com el que dis­se­nya­ria el seu fill Felip II. De fet, però, el mèrit de Car­les és rela­tiu. A Cata­lu­nya, la guerra civil del segle ante­rior havia abai­xat els fums de les oli­gar­quies comer­ci­als urba­nes i de la noblesa cle­ri­co­se­nyo­rial. El seu besavi i avi havien apos­tat per una aliança tàctica amb repre­sen­tants de les clas­ses popu­lars: menes­trals de la Busca i page­sos de remença per fre­nar el con­tra­po­der oligàrquic de la Gene­ra­li­tat. De l'empat final en va resul­tar una con­tinuïtat del poder econòmic prin­ci­pal amb avenços en els drets soci­als o polítics dels menes­trals o dels remen­ces després de la sentència de Gua­da­lupe.

Car­les es va tro­bar, doncs, la feina feta a Cata­lu­nya: una certa treva social i política; i les ganes de reim­pul­sar el país després de la sag­nia de la pesta negra, les aven­tu­res impe­ri­a­lis­tes i la guerra civil. En canvi a les Illes, el Regne de València i Cas­te­lla les llui­tes anti­o­ligàrqui­ques i anti­se­nyo­ri­als, amb com­po­nents de xenofòbia anti­mo­risca o anti­con­versa, que van escla­tar des del pri­mer moment, van situar el nou empe­ra­dor al cos­tat de l'oli­gar­quia feu­dal. L'anor­re­a­ment iden­ti­tari, social i econòmic d'aquests ter­ri­to­ris comença lla­vors i ha dei­xat ras­tre.

Tor­nant al Prin­ci­pat de Cata­lu­nya, després de la sentència de Gua­da­lupe que va sig­ni­fi­car l'eli­mi­nació de diver­ses càrre­gues feu­dals per als page­sos, es va ini­ciar un moment de recu­pe­ració econòmica impor­tant, no només basat en aquest canvi social agrari, sinó en la neces­si­tat de remun­tar una demo­gra­fia exte­nu­ada per la pesta del XIV i la guerra civil del XV. D'aquí la crei­xent presència d'immi­grants occi­tans en tots els ter­ri­to­ris cata­lans. Pro­ducte d'aquests can­vis soci­als al camp, comen­cen les ban­do­si­tats entre nobles.

La millora econòmica també pro­ce­deix de les apos­tes euro­pees del monarca. Mal­grat la teo­ria comuna i sim­ple del des­plaçament del comerç cap a l'Atlàntic, això no va venir de cop i no en aquesta època. De fet la con­so­li­dació de la presència impe­rial a la península Itàlica, que ja havien començat els reis d'Aragó amb la con­questa de Sar­de­nya, Sicília i Nàpols, fa de la Medi­terrània occi­den­tal un autèntic llac català, amb un mer­cat inte­rior pro­te­git, per on cir­cu­len tei­xits de Cata­lu­nya i grans de Sicília. I a les Dras­sa­nes es cons­tru­ei­xen sense parar vai­xells de guerra.

Només la geo­política de l'empe­ra­dor amb la neces­si­tat d'absor­bir Gènova per poder ata­car França i asso­lir el domini del Mila­ne­sat fa que Car­les tren­qui el mono­poli català, donant avan­tat­ges als geno­ve­sos. Aquest és un dels pri­mers motius de fricció de la Gene­ra­li­tat amb la monar­quia dels Àustries. Així com les cons­tants bara­lles entorn de les pres­ta­ci­ons econòmiques per a les cam­pa­nyes mili­tars i navals per ata­car França o defen­sar-se dels turcs; o les polèmiques entorn de la inter­ferència de la Inqui­sició cas­te­llana en els afers poli­ci­als i de justícia pro­pis de la Gene­ra­li­tat. La sub­til o des­ca­rada subs­ti­tució de les direc­ci­ons dels con­vents cata­lans per mon­jos de pro­cedència cas­te­llana també és una altra font de con­flic­tes. Amb tot, els nobles cata­lans com els Reque­sens i els Car­dona tenen durant el reg­nat de Car­les un paper molt relle­vant en tots els afers medi­ter­ra­nis i inter­na­ci­o­nals, i també en la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat.

En aquesta època també es viu la flo­rida dels pen­sa­ments renai­xen­tis­tes i eras­mis­tes a l'Estudi Gene­ral de Bar­ce­lona, on ense­nyen pro­fes­sors sim­pa­tit­zants de les Ger­ma­nies o dels Il·lumi­nats. I tot ple­gat fomenta diver­sos intents de refor­mar els ordes reli­gi­o­sos atès el nivell de cor­rupció i dis­bauxa en què havien cai­gut molts con­vents. En l'àmbit ecle­sial també a Roma els papats dels Borja havien dei­xat la cúria i la jerar­quia eclesiàstica plena de gent d'ori­gen català o de la Corona d'Aragó, que van per­sis­tir en l'època de Car­les.

És curiós que els 500 anys de l'adve­ni­ment d'aquest monarca tan clau tant per a Cas­te­lla com per a Cata­lu­nya esti­guin pas­sant sense pena ni glòria. Alguna cosa hi deu tenir a veure la his­to­ri­o­gra­fia romàntica cata­lana sobre el mite de la decadència. I la his­to­ri­o­gra­fia romàntica espa­nyo­lista que situa el nai­xe­ment d'Espa­nya ja als Reis Catòlics, i pot­ser a Viri­ato.