La corrupció blanca

Hi ha les rates negres i les rates blanques, la pesta negra i també la pesta blanca i després la corrupció negra. De fet, la corrupció només pot ser negra. Allò que es pacta d'amagat, lluny de la llum pública, rere el gran cortinatge que tanca l'escena, allò que s'acorda afavorint uns pocs i danyant els interessos de la majoria, encaixa més en un imaginari obscur, un món putrefacte. Sí, la corrupció és negra, opaca, pestilent, carregada d'ombres que passen silents, maletins que es mouen en la nit i noms que moren ofegats en silencis còmplices, vergonyants-

Negres són les togues dels fiscals que treuen a la llum les vergonyes dels corruptes, negres les togues dels jutges que els envien al forat de la presó. Negra és la justícia, perquè la justícia ha de fer respecte, temor i també por, i la por és negra. Negres d'un negre irrespirable haurien de ser les cel·les on acaben els pocavergonyes que un dia van decidir riure's de les ànimes càndides que paguen impostos, que la presó per si mateixa no és prou càstig per aquells que s'embutxaquen el diner d'hospitals, residencies o escoles.

Després hi ha la corrupció blanca. No té res a veure amb els pactes d'amagatotis, ni amb els comptes corrents a l'estranger, ni amb les comptabilitats B, ni amb les fundacions dels partits polítics, ni amb altres fundacions també de dubtosa utilitat; té a veure a formar part del club dels cara dures i els intocables La corrupció blanca és, per exemple, pagar amb 1.760 milions d'euros de diner públic un grup empresarial pel projecte fallit del magatzem de gas del Castor.

Per cert, sembla ser que la carn de rata és blanca, com la dels conills, però –atenció!– no es menja.