Fer tard

Hi ha moments en què un acord és possible perquè les parts estan disposades a pactar. Aquestes circumstàncies no són mai estables, passat un temps el que era possible esdevé inviable pel canvi d'opinió d'una part, per l'entorn que projecta una realitat diferent, perquè el que es veia com un gran avantatge ja no es percep així, perquè hi ha una alternativa millor... L'oportunitat ho és en tant que passatgera, sempre amb caducitat.

Quan el Tribunal de Defensa de la República va decretar que la llei de Contractes de Conreu de la Generalitat al 1934, verdadera reforma agrària encara que progressiva i no radical, era contrària a la Constitució, el president Companys va cercar un mediador. Amadeu Hurtado era un advocat de prestigi i se li va fer l'encàrrec de trobar una solució jurídica a un conflicte viu entre una Generalitat, d'esquerres, i un  Govern Central, de dretes, que naturalment defensava el veredicte del Tribunal.

La negociació no va ser ràpida, però es va trobar un acord entre l'advocat Hurtado i el president del Consell de Ministres, Sr. Samper, i el president de la República, Sr. Alcalá-Zamora. Calia derogar tres articles de la llei i substituir-los per tres de nous amb transcendència moderada perquè l'objectiu de la llei, l'accés a la terra si es donaven circumstàncies de permanència i estabilitat del pagès com a arrendador, es mantenia.

La modificació de la llei tenia un significat polític que la Generalitat i el seu president no volien “perdre”, el Parlament català “havia de tenir” autoritat legislativa. Quan el mediador Hurtado va tornar a Barcelona amb la solució que pensava que resolia el problema i la va proposar al president Companys, aquest li va contestar: “Amic Hurtado, jo estic disposat a morir per Catalunya.” La resposta pràctica era, “no cal, només canviant tres articles de la llei és suficient”.

El president Companys va portar la Generalitat a revoltar-se contra el Govern de la República esperant un aixecament popular que no va tenir lloc. El Govern Central va utilitzar l'exèrcit per aturar la rebel·lió, va dissoldre l'Autonomia i va empresonar el president de la Generalitat i el seu govern. Res tenia sentit i es va fer, per uns i altres, el que es podria qualificar de ridícul polític creant un problema que era evitable, però el fet era que l'oportunitat per l'acord havia passat; quan això passa la percepció de la realitat esdevé deformada, no pel nucli del conflicte, sinó per la imatge del que significa “guanyar” o “perdre”. Pel president Companys era més important el fet de no cedir que les conseqüències mateixes de cedir. La seva posició semblava absurda. Gaziel va escriure “tot està perdut”, però ho era tant? Al febrer de 1936 les eleccions generals van donar al Front d'Esquerres a Catalunya el 59% dels vots i Companys va retornar a Barcelona com a president de la Generalitat...

La reiterada negativa del Govern Central a la celebració d'un referèndum, si aquest efectivament no es fa, portarà els partits que ho impulsen a acceptar que no poden complir el que han promès a la ciutadania i, per tant, a la renúncia obligatòria dels seus líders. O són inhabilitats pels tribunals pel fet de desobeir com ja ha passat amb l'expresident Artur Mas, les conselleres Rigau i Ortega i el diputat Homs, o han de dimitir pel fracàs polític que no complir el promès significa. S'ha fet tard i ja no és qüestió de conveniència, sinó d'intransigència.

Passa en l'àmbit familiar. El marit arriba a casa i l'esposa després de 30 anys de matrimoni li explica que no el suporta més, que no vol viure més amb ell. El marit, sorprès, pregunta per què i la resposta que rep és que vol viure sola i tranquil·la sense que ell li organitzi la vida de manera constant i sense comptar amb la seva opinió i voluntat. El marit s'irrita, l'amenaça i li recorda que si vol viure sola viurà pitjor perquè és ell el que suporta econòmicament la família. L'esposa veu confirmades les raons de la seva decisió i les llàgrimes li amaren els ulls, el marit li diu “i tu ara, per què plores?”, “em pensava que em diries que m'estimaves...”. Res farà canviar l'esposa de criteri perquè és la seva dignitat com a persona la que està en joc. Ja no veu solució al conflicte. S'ha fet tard.

Els que s'oposen a la independència no han entès que la manera d'arribar a un acord no és per l'amenaça i menys encara si es pot percebre com a humiliant. Quan la intransigència es fa present i la dignitat entra en joc, la possibilitat de l'acord s'allunya perquè no es deixa sortida. Sovint les coses més senzilles són les més difícils. Com diu el pagès, “les coses és saber-les...”