Soldats!

Fa cent anys, a poques setmanes de la vaga general del 13 d'agost del 1917, el polític tarragoní Marcel·lí Domingo publicava l'article “Soldados!” al diari La Lucha, que ell mateix dirigia, amb Lluís Companys com a redactor en cap. El diari, repetidament objecte de multes, processos judicials i represàlies de tot tipus, era l'òrgan del Partit Republicà Català, creat aquell mateix any amb els noms ja esmentats, a més de Francesc Layret, entre altres dirigents destacats. Monarquia i exèrcit eren, llavors, els dos blancs habituals de les envestides polítiques dels republicans catalans, com pot veure's, clarament, en l'article esmentat, aparegut el 20 de juny del 1917, en plena crisi política. El futur ministre d'Instrucció Pública i també d'Agricultura de la República el va escriure directament amb el cor, gairebé sense esmenes a l'original, i els paràgrafs finals van ser redactats dalt del tramvia que el duia a la redacció de La Lucha.

Adreçat als joves soldats que servien a l'exèrcit, en criticava els comandaments que sabien “que hom obligava l'exèrcit a intervenir en les lluites civils entre el capital i el treball, posant-lo sempre al costat de capital”. Hi postulava el caràcter voluntari de l'exèrcit i que “abandoni el poder més alt de l'Estat l'home que no ha sabut exercir-lo”, en al·lusió al monarca. En un llenguatge directe i entenedor, molt emotiu, demanava als soldats: “En nom de la justícia s'alçaran (...) els vostres germans, els vostres pares, les vostres mares. Disparareu? Fareu foc? Obeireu l'ordre de fer saltar el cap dels que venen del camp i de les fàbriques i del taller; del mateix lloc del qual vinguéreu vosaltres quan anàreu a la caserna; del mateix lloc on anireu vosaltres quan sortireu de la caserna per sempre?” I amb el mateix to contundent continuava interpel·lant: “Disparareu contra els de sota per sostenir els de dalt? Disparareu contra el qui no menja per protegir el qui viu fart? Disparareu contra el qui demana justícia per a mantenir en el seu càrrec el qui no en fa? Disparareu contra el qui exigeix una administració recta, per protegir vora la caixa el qui roba? (...) Disparareu pensant que si vosaltres no us trobéssiu servint també seríeu al carrer i al carrer també presentaríeu el pit davant dels fusells?” L'objectiu de l'article era dissuadir els joves que feien el servei militar d'intervenir contra la població civil, en una època on l'exèrcit feia també aquesta funció. I amb la mateixa intensitat, concloïa: “Un règim que només compta amb les armes per a sostenir-se no té dret a comptar amb les armes dels qui només per deure forçat, i no per esperit, estan amb ell.”

“Soldados!” va tenir un ressò colossal i causà un impacte sense precedents. Tot i que se'n feren noves tirades, el diari va acabar esgotant-se i, llavors, el text circulà en forma de full volander, reproduccions de tota mena i àdhuc còpies manuscrites. Se'n feren també postals, el tiratge global superà uns quants milions d'exemplars i alguns soldats se n'arribaren a saber el text de memòria. L'estament militar el llegí indignat, ja que Domingo culminava així les crítiques contra la campanya militar africana, per la qual havia estat reptat a batre's en duel fins a vint-i-sis cops amb oficials diversos. El 14 d'agost, Domingo signava un manifest on es mostrava disposat a proclamar la República. L'endemà era detingut i, lligat de mans, conduït a les Drassanes, on fou insultat, vexat i amenaçat de mort, fins que traslladat al vaixell presó Reina Regente, el comandant el rebé amb aquests mots: “Está usted entre caballeros” i fou instal·lat en un cambrot d'oficial. De tot arreu es reclamava la impunitat del diputat no respectada i el 5 de novembre quedava en llibertat. Dos dies després, acompanyat per Companys i Layret, sortí de Barcelona cap a Tortosa amb tren i a cada estació hi havia gent victorejant-lo. A Tortosa hagué de passar per sota d'un arc triomfal amb la llegenda “A Jesús que torna”, extreta del drama de Guimerà estrenat aquell març. La gernació omplia els carrers com en dia de festa grossa, els balcons eren guarnits amb domassos, les dones li llançaven flors i confetis, banderoles amb la seva foto onejaven al vent, mentre bandes de música tocaven, un cop i un altre, La Marsellesa, mentre Domingo preguntava per la dona, el marit, els fills, a qui se li acostava, els cridava pel nom i plorava de satisfacció. A la nostra història, només la rebuda de Companys després del 6 d'octubre és, en part, comparable a l'acollida popular a Domingo. Ell sabia molt bé que no hi ha llibertat sense coratge. Per això és de justícia, cent anys després, recordar un dels polítics catalans més importants de la història, avui tan injustament oblidat.