El silenci actiu

La sorpresa (relativa) de l'encausament d'Hèctor López Bofill per la publicació d'uns tuits suposadament “injuriosos contra l'autoritat” (redeu, quin llenguatge!), significa una nova escalada. Es deu haver detectat que els casos Pujol-Ferrusola i Palau de la Música poden tenir un efecte bumerang, perquè al capdavall subratllen el declivi de l'autonomisme i perquè, per connexions umbilicals, grans homes d'estat també en poden sortir esquitxats. Mas, Ortega, Rigau i Homs ja estan apartats; Forcadell, Simó i Nuet van pel camí de ser-ho; la neutralització de la figura del polític irredempt de la segona fila ja l'encarna Joan Coma, regidor de la CUP de Vic. Així doncs, calia advertir un altre flanc: el de l'intel·lectual combatiu. Fet: la lliçó d'avui es diu López Bofill. Què persegueix aquest últim encausament? Fer visible que la repressió queda acotada a tots els espectres de l'independentisme, i que la resta de gent res no ha de témer.

Mentre el Tribunal Constitucional anul·la qualsevol instrument del govern català, l'Estat confia tota la seva aposta a la convicció que hi haurà una gran part de la població catalana que restarà impassible i sense dir ni piu davant aquesta cascada d'incriminacions, persecucions d'idees i retallades de drets bàsics, com el de llibertat d'expressió. A part de l'unionisme clàssic, de moment, Iceta, alguns civils, la por i éssers mitològics del 15-M rubriquen aquesta estratègia. El somni freudià de l'Estat és establir un cordó sanitari contra “la infecció” independentista. I enmig d'un silenci actiu, sota una política sublimada per la Ley, sense la incomoditat estètica de treure els tancs, poder suspendre el que calgui: les eleccions, el Parlament, l'autonomia i alguna gent.