Resistència a l'entrada del català als cinemes

En l'època que a l'Estat espanyol només existia una emissora de televisió, la realitat plurilingüística de l'Estat s'ignorava totalment, com ho feia el règim dictatorial d'aleshores. Només, de manera gairebé secreta, es donava una mica de peixet. Una vegada al mes, un cop acabada l'emissió de la tarda, un rètol anunciava en castellà l'emissió d'una obra de teatre en català. Un cop finalitzada l'emissió de la representació teatral, començava la programació del vespre. Aquesta realitat gairebé clandestina del català és la que proposen els empresaris del sector aplegats en la Federació de Distribuïdors Cinematogràfics (Fedicine) i el Gremi d'Exhibidors de Catalunya, que veuen la realitat del públic de cinema en català aturada en un 8%.

Un 8% de programació en català és el que estan disposats a projectar els cinemes de Catalunya mitjançant l'oferiment de dedicar al català una sala de tots els complexos que en tinguin més de tres. L'anomenada Xarxa de Cines en Català tindria 54 sales. Si tenim en compte que el gremi, que aplega el 81% de la quota de pantalla de Catalunya, té 779 pantalles, la desigualtat entre les sales dedicades al cinema en català i les del castellà està molt lluny de la igualtat del 50% de doblatge que proposa la futura llei del cinema i també molt lluny de la realitat del país, al qual no es vol donar l'oportunitat de crear un públic estable d'espectadors en català per la falta d'una oferta digna.

El problema del català al cinema no ha de ser diferent del que podria haver-hi hagut en la literatura, la televisió o el teatre, àmbits en què s'ha normalitzat la situació gràcies a una oferta creixent, que és el que haurien d'oferir distribuïdors i exhibidors