La Catalunya despoblada

Facin la prova si poden. Arribin-se un matí entre setmana, si no són un dels dos gats que hi queden, a qualsevol dels 332 micropobles de Catalunya, els de menys de 500 habitants. Un terç del total, que gestiona el 35% del país amb només l'1,1% de població. Els costarà trobar-hi algú pel carrer, ni tan sols els que hi estan empadronats. I la majoria serà gent gran. De fet, l'estampa s'estén cada cop més a pobles no tan petits, com denota l'alarmant declivi del petit comerç local... Amb sort, si són prou a prop d'un nucli gran, al vespre hi faran cap alguns cotxes a dormir. I el cap de setmana potser s'omplirà, sí, d'estiuejants amb segona residència, molts d'ells amb arrels en un lloc d'on van haver de marxar per la manca de perspectives, sobretot educatives i laborals. I no n'hi ha prou que el territori s'ompli els dies de festa: ha de tenir vida sempre.

El progressiu despoblament i envelliment de la Catalunya rural, que amb la immigració de principi de segle va quedar tapat, s'ha tornat a fer palès arran de la crisi. El territori es buida, però el fenomen encara no ha assolit la categoria mediàtica de problema social greu, que ho és. Tot just a l'abril el Parlament instava el govern perquè hi comenci a actuar de manera transversal, diagnosticant les causes i receptant-hi solucions. Els efectes no es veuran aviat, però urgeix ja activar-se. Per exemple, garantint a tot arreu la cobertura de mòbil i d'internet d'alta velocitat, entre molts altres serveis i comunicacions que ajudarien a generar activitat de manera més regular. I per tant, a la llarga, llocs de treball i més atractius per viure al poble.

Equilibrar el territori ha de ser sempre una prioritat. Per al medi rural, és clar, però també per a l'urbà, que és el que absorbeix tota aquesta gent que només acaba contribuint a una excessiva massificació. I amb ella arriben la majoria de maldecaps urbans, d'ara i de sempre: des d'una contaminació disparada a cues per fer qualsevol activitat o lloguers que no paren de pujar per l'excés de demanda. És il·lògic que als grans nuclis es col·lapsin les urgències i a comarques els CAP tanquin de nit perquè ningú els utilitza. No pot ser que moltes ZER necessitin Déu i ajuda per trobar nens i a ciutat siguin un problema les ràtios de professors. Cal que segueixi? La històrica necessitat d'una Catalunya en xarxa perviu com mai.