Llei, però negociació

Amb la revolució democràtica, s'acabaria el poder d'origen diví i s'establiria l'estat de dret, amb la divisió de poders, amb un govern de la majoria, amb el degut respecte a la minoria i amb un parlament fiscalitzador del govern. Bé que “feta la llei, feta la trampa”, el ciutadà ras sabria, des d'aleshores, que la llei era la seva trinxera enfront dels poderosos. José-Ignacio Urenda, dirigent clandestí d'esquerres contra el franquisme i mestre polític i de vida de tres generacions successives, ho explicava referit al seu despatx d'advocat: “Quan entra un desconegut per la porta, de seguida sé si és ric o és pobre. Si comença dient: «És que no hi ha dret…» o «Jo tinc dret a…», és pobre. Si, per contra, diu: «Miri, sap què, és que hauríem d'arreglar una coseta…», és ric.” Per als rics, els forts, els poderosos, la llei sovint és una nosa, un greu inconvenient que limita les seves pretensions i que tracten d'esquivar com sigui. Mentre que, per als febles, és la trinxera on defensar-se, on protegir-se dels abusos dels poderosos, on recolzar les seves prerrogatives ciutadanes, els “seus drets”. Ni un pas enrere en l'imperi de la llei: seria un pas en favor de la selva.

Això no vol dir que la llei democràtica sigui justa. La majoria democràtica pot promoure una llei que molts considerin injusta o que l'evolució de les coses la faci injusta. Però és la llei: regeix i s'ha de complir. Aquest és un dels fonaments del dret i, és clar, de l'estat de dret. Va ser Jacques Derrida qui va encunyar l'expressió “força de llei”, amb la qual venia a significar l'essència forçosa de la llei, més enllà de qualsevol judici o valoració sobre allò que prescriu. Si això no és prou clar, l'arquitectura sencera del dret se'n va en orris.

és clar que les lleis injustes o envellides es poden canviar i s'han de canviar. Però sempre des de l'imperi de la llei. A l'extrem, és comprensible que, davant d'una llei injusta, la ciutadania afectada es rebel·li i faci “objecció de consciència”, assumint la penalització que això li reportarà. És inimaginable, en canvi, que un govern pugui incomplir la llei. És el responsable de fer-la complir, en tots els casos i sense excepció, aquí, a Roma i a la Cotxinxina. Pot, això sí, promoure el canvi de les lleis, però a través de la llei i amb els consegüents pactes polítics que l'ajudin a fer la majoria de canvi suficient dins de la corresponent cambra parlamentària.

I si aquesta majoria és pràcticament impossible, perquè el demos territorial que demana el canvi és minoritari a la cambra on aquest hauria de produir-se? Aquesta és la situació en què es troba Catalunya a les Corts Generals espanyoles. La voluntat de canvi respecte de l'actual statu quo Catalunya-Espanya és amplíssimament majoritària entre els catalans: el 75-80% del Parlament de Catalunya. Davant d'això, la política espanyola està democràticament obligada a prendre-ho en consideració i a posar-se a treballar en una sortida negociada. És a dir, un govern democràtic, davant de la voluntat política majoritària d'un poble, manifestada en les eleccions i en unes manifestacions excepcionals, que han estat notícia mundial, no pot fer silenci administratiu. Quan això succeeix, vol dir que, en aquest govern, hi predomina la cultura del “dret de conquesta”. Sobretot quan la força política en qüestió és directament responsable del desastre, en haver manipulat a conveniència la composició del Tribunal Constitucional fins a obtenir la sentència que va liquidar, no tan sols l'Estatut referendat pels catalans, sinó també, amb ell, allò que els constitucionalistes espanyols denominen “la constitució territorial espanyola”, en una operació insensata que Javier Pérez Royo no dubta a qualificar de “prevaricació” i de “cop d'estat”.

Cap govern no pot ignorar la llei, sinó que l'ha de complir i fer-la complir: és la seva raó de ser. Tampoc el govern de Catalunya. Menys encara quan, al darrere d'una estratègia tan extraviada, s'hi endevina, entre altres coses, un component que és molt mal conseller: la desesperació que produeixen els daltabaixos en curs en el sistema de partits català.

Dit això, cal afegir, amb igual o més contundència –perquè està en l'origen de la situació creada–, que és un escarni al poble de Catalunya que el govern espanyol no hagi fet encara una mínima proposta alternativa, ni tan sols una d'avara, quan fa més de deu anys de l'aprovació de l'Estatut impugnat i set de la sentència que el va liquidar, emportant-se per davant el pacte constitucional. I també que tractar de reduir-ho tot, ara, a l'enjudiciament dels incompliments de la llei és una política miserable i irresponsable.