Raimon: art i política

Amb la tanda de reci­tals de comiat al Palau, Rai­mon clou una època que, gràcies a gent com ell, va ser una mica nos­tra, com el país que ens pensàvem que anàvem fent, i que se'ns n'ha anat de les mans en tan­tes coses, sense poder anti­ci­par mol­tes d'altres que ens que­da­ven per viure i que hau­rem de mal­dar per con­duir amb més o menys encert. (El mateix Rai­mon va par­ti­ci­par fa més de qua­ranta anys en un sim­posi uni­ver­si­tari, amb una ponència sobre l'auto­de­ter­mi­nació, que bevia dels clàssics mar­xis­tes sobre la qüestió, i poc que podia pen­sar ell mateix en tot el que la història ens havia d'ofe­rir ara i aquí per ampliar el conei­xe­ment dels sabe­ruts acadèmics.) La qüestió és que, sem­pre que ve a tomb, els peri­o­dis­tes dema­nen a Rai­mon per la seva posició res­pecte al procés inde­pen­den­tista, perquè, fa un temps, el can­tau­tor va fer unes decla­ra­ci­ons que van gene­rar molta polèmica per la seva posició –no mili­tant, bàsica­ment escèptica– res­pecte a la dinàmica inde­pen­den­tista al Prin­ci­pat els últims temps. D'una banda, Rai­mon va par­lar com algú que ha fet la seva car­rera al Prin­ci­pat, ja que, a la seva terra valen­ci­ana, els poders públics fran­quis­tes, anti­fran­quis­tes i trans­fran­quis­tes li van fer la vida més aviat difícil –per no dir impos­si­ble– com a artista, fins que s'ha produït la meres­cuda repa­ració a càrrec del nou govern valencià col·ligat. Però Rai­mon va par­lar, també, com a valencià que va patir la per­se­cució d'un Estat que va voler (i vol encara) arra­co­nar la llen­gua pròpia del país al nivell d'un patuès fami­liar. (En temps de la República, Miguel de Una­muno, a qui Fus­ter tenia molta mania, et pour cause!, en una con­ferència a València, acon­se­llava als assis­tents que par­les­sin en família el “dia­lecto valen­ci­ano”, amb la sub­til referència al valor inter­na­ci­o­nal del cas­tellà en 20 naci­ons, men­tre com­pa­rava “el lemosín con­cep­tu­oso y retor­cido de Ausiàs March y el cas­te­llano de las nove­las de Blasco Ibáñez y de Wen­ces­lao Que­rol, que escribió sus ‘Rimas' en un cas­te­llano más dulce que el sabroso jugo de vues­tras naran­jas [sic].”) I pen­sava Rai­mon, com també ho pen­sa­ven molts bale­ars –jo els ho vaig sen­tir dir a ca n'Alco­ver–, que la inde­pendència del Prin­ci­pat podia donar pas a una opressió més grossa encara sobre la resta dels Països Cata­lans. Molta gent es va tirar a sobre de Rai­mon amb argu­ments poc mati­sats, i a les xar­xes d'una manera abu­siva i, a cops, insul­tant (enra­biat, jo mateix vaig des­car­re­gar una piu­lada on deia, no menys abu­si­va­ment, que “Rai­mon és into­ca­ble”). Com és lògic, en el pre­sent imme­diat i apres­sant, es ten­deix a la sim­pli­fi­cació reno­uera, i es vol­dria que el com­promís amb una llen­gua i una cul­tura tin­gues­sin una tra­ducció no menys imme­di­ata i apres­sant en ter­mes de reso­lució política. Tota aque­lla gent que se'n va sen­tir dece­buda obli­dava que la tasca de Rai­mon ha sigut la de lli­gar tra­dició cul­tu­ral, llen­gua i lluita per la lli­ber­tat en un dis­curs poètic i musi­cal d'altíssima exigència i de gran abast popu­lar. Cal escol­tar Jo vinc d'un silenci per ado­nar-se del seu esforç per trans­cen­dir el moment polític –final del fran­quisme– i pouar en les arrels del procés històric d'una terra –la seva, la nos­tra– en la cons­trucció i per­vivència d'una nació –la cata­lana– i amb la resistència d'unes clas­ses –les popu­lars–. Una apor­tació que explica el seu influx poderós sobre la consciència de molts dels que avui es con­si­de­ren inde­pen­den­tis­tes (recor­dem: “Jo vinc d'un silenci/que romprà la gent/que ara vol ser lliure”), pot­ser sense que ells matei­xos en siguin cons­ci­ents. (Alguns en diuen l'“auto­no­mia” de l'art res­pecte a la política.) En tot ple­gat, hi ha una dimensió que ni l'art ni la política poden mani­fes­tar en cru, vull dir, sense gra­tar més a fons per ado­nar-se de tot el que s'amaga rere la cons­trucció artística que intenta trans­cen­dir la rea­li­tat imme­di­ata, dotant-la d'una mirada dis­tinta. Penso ara en una altra entre­vista que li van fer a Rai­mon, em sem­bla que a TV3, on ell feia esment d'aque­lla trans­fi­gu­ració de l'himne de la Inter­na­ci­o­nal que li can­tava sa mare de petit: “Arriba los de la cuc­hara,/ abajo los del tene­dor,/que mue­ran todos los fei­xis­tes/ Visca el braç tre­ba­llaor!” Si hi ha qui es vegi capaç d'engi­po­nar-nos una teo­ria de com s'amal­gama en aquest joc materno-filial la qüestió de classe, la qüestió naci­o­nal, la qüestió de la llen­gua, la resistència popu­lar, i l'empelt de l'inter­na­ci­o­na­lisme en la tra­dició pròpia, li ho com­pro a l'acte sense parar esment en el preu que em demani.