La plantada del xop

Venim d'allà: del culte reverencial a les forces obscures de la natura, de l'ànsia d'entendre-les i dominar-les, d'ofrenes a déus que en realitat no són més que projeccions de les nostres pors antigues i dels somnis que ens empenyen cap a les estrelles que des de fa milions d'anys ens esperen en la nit. A Vallfogona de Balaguer, a la Noguera, celebren una antiga festa pagana que explica molt bé aquests orígens. Divendres la van celebrar. Quan arriba el dia de les festes del Roser i es fa fosc, mig poble baixa al bosc de xops i pollancres que hi ha al costat del riu Segre, als afores del poble. Hi baixen també grups d'animació amb tambors i voluntaris que couen en una foguera llonganissa que, amb vi i cervesa, farà recuperar les forces que a continuació es gastaran. Enmig de la nit, s'escull un dels arbres que han crescut al costat del Segre, el més alt possible. Pot fer ben bé uns trenta metres. Un dels veïns té l'honor de pujar-hi, amb botes que es claven a la fusta i cordes, per treure totes les branques possibles, sota la mirada col·lectiva de la resta de veïns en la nit. Quan l'arbre està despullat, els més forts, per torns, hi claven cops de destral fins que el fan caure enmig del bosc davant la cridòria general.

Una munió de gent es posa en filera al voltant de l'arbre, se'l posen sobre les espatlles i el porten des del riu fins a dins de les escoles, ajudant-se també de cordes i del remolc que hagi deixat algun granger. El trajecte no és fàcil i el consum de vi i cervesa no sempre ajuda. El xop sol arribar a les dues o les tres de la matinada. Allà és rebut amb ball de diables i, amb una certa sensació de caos, li posen una senyera a dalt, l'alcen i el planten en un forat fet per a l'ocasió. I allà estarà, presidint la vida del poble fins a les festes de la tardor, en què serà retirat.

La festa del xop de Vallfogona és poc coneguda. Hi ha una quarantena de pobles que per primavera realitzen actes festius amb l'arbre com a protagonista. Les falles del Pirineu tenien també l'origen en rituals ancestrals i ara han estat declarades patrimoni de la humanitat per la Unesco. Que aquests rituals de col·laboració col·lectiva i de veneració i domini de la natura estiguin vius ja entrat el segle XXI indica que hi ha alguna cosa, en algun racó amagat, que ens lliga i ens relliga a allò que hem estat.