La dissolució de Catalunya

Hi ha qui sent un cert tremolor de cames per la magnitud del pas definitiu que estem a punt de fer com a país, per esdevenir un nou estat d'Europa. Hi ha qui fins i tot parla d'eleccions autonòmiques! És comprensible, sobretot en aquells que estan més exposats a la repressió d'una Espanya que no sap negociar –no ho ha fet mai, de l'Argentina a Cuba, de les Filipines a Gibraltar–, sinó que fa front als problemes territorials sempre amb la mateixa actitud: matar o morir. Cada vegada que ens agafi una mica de vertigen pel que farem, però, convé recordar que quedar-nos com fins ara ja no és una opció. L'operació Catalunya no té com a finalitat aturar el referèndum o frenar el procés, sinó actuar com un àcid potent que dilueixi definitivament la nació catalana dins d'Espanya. Per això el dret penal espanyol està mutant d'un sistema de tipus penals a la persecució d'idees i intencions –la querella anunciada contra la consellera Borràs o el procés contra el professor López Bofill– tot agafant cada cop més un tint nítidament erdoganià. Per això han reformat la legislació municipal per sotmetre a la intervenció dels funcionaris estatals qualsevol decisió que impliqui una despesa superior als 3.000 euros. Per això envaeixen les competències educatives catalanes, imposen continguts des de Madrid i inicien una depuració digna de la Inquisició, de la qual hem conegut el primer moviment aquesta setmana a través d'un sindicat desconegut sense representació. Per això ataquen sense miraments un dels elements clau de l'economia del país: l'aeroport del Prat.

Sabem que ens esperen setmanes dures i complicades. Haurem d'esquivar nombrosos entrebancs, haurem de mobilitzar-nos i aguantar els embats d'un Estat amb fòbia a la democràcia, però també sabem que no hi ha alternativa possible. Si ens arronsem abans de temps, ens espera la dissolució de Catalunya.